pedra de tartera josep sanjuan

PEDRA DE TARTERA

Aquesta novel.la de l'època de la postguerra, tracta sobre la vida de la protagonista Conxa i de la seva família. A la novel.la ens conta des de que es una xiqueta que viu al poble fins a que es casa, te fills i mor; passant per totes les èpoques que viu, la revolució, la guerra civil i finalment la república.

Es una història que reflecteix molt be l'ambient de l'epoca des del punt de vista de la gent republicana.

Conxa ens conta un fum de detalls que han estat amagats que poc a poc al pas del temps an anat eixint a la realitat, i s'ha sabut que es feia per example amb els homes reclutats, i on i com els portaven a les famílies republicanes i també explia molt be la manera en la que les tractaven, com si foren menys humans que els demés.

Ara vaig a fer un canvi del final d'aquesta historia, basanme en el que podia passar en aquella época:

- cuan la família de Conxa era a Barcelona i Conxa s'havia donat per vençuda i pensava que ja no es podia fer res contra franco, es va assabentar de que un grup revolucionari romanía a Barcelona.

El mateix dia de saber-ho va anar a preguntar quines eren les intencions d'aquell grup. Allí moltes persones li contaren la pura realitat del que feien en la gent que reclutaven (els mataven). En saber-ho Conxa s'armà de valor i de ràbia i decidí apuntar-se a aquest grup.

El temps passava i cada vegada era més gent la que s'apuntava i feia força per tal d'acabar amb aquella dictadura tant injusta.

Un dia decídiren anar a fer una manifestació a la capital del país, Madrid. Anaren unes 400 persones i en acabar m'anprengueren el camí de tornada. I así va ser on els franquistes sense cap tipus de pietat els feren una emboscada matant a xiquets, homes i dones sense cap mirament.

I desde que aquell dia que ningú va saber el que va passar amb aquestes persones que desaparegueren sense més. 

Sidarap

Aigua. Respirava aigua. Inspirava, i, aquella substància entrava per els seus orificis nasals, oberts al màxim, baixava cap als pulmons, fent-los eixamplar, fins l’última vàlvula. Expirava, l’aigua sortia ràpidament cap al que era la seva font de vida, la Mar.

Allà baix l’ambient era fresc, silenciós. Nedava lentament notant com l’aigua, salada feia brillar la seva pell.

En aquell lloc tan magnífic, no estava sola, tota una gran família l’esperava. En arribar a aquelles aigües conegudes, les que xiuxiuejaven des que era petita. Tot començà a cegar-la i de sobte: COLOR.

 El plata de la sorra, les “sarga” marcaven l’ inici d’aquell territori. Les “eklònies”, les quals agafaven un to rosa brillant, lluent. Les “carminco” (o així les anomenava ella) eren algues daurades, les quals deixaven entreveure la llum per les seves fulles, els corals, immòbils, estàtues dels segles, quiets. Un banc gegant de peixos xitxarra, volaven damunt el seu cap entraven i sortien de l’agua deixant veure majestuosament els seus colors. Un peix lluna solitari passà lentament per el seu costat, el seu lateral reflectia la brillantor de la seva pell. Un “calu” xocà contra ella, moltes bombolles començaren a sortir, s’enlairaven cap amunt, amunt, amunt, tots els colors mai vistos d’aquell lloc s’enlairaven cap a la superfície, quasi aplegant a dal, però quan pareixia que el secret de la majestuositat d’aquell lloc anava a ser revelat, explotaven.

I com no, els seus amics els quals feien que l’aigua fora encara més blava.

Poc a poc arribava, sentia els seus cants, suaus i harmoniosos, ja estava més prop, eren més intensos. Aquells sons viatjaven per tot l’oceà . Nada amb més força, l’aigua la convidava a anar-se’n, però ella insistia. Pujava el volum fent ressonar cada cèl·lula marina. L’últim crit ressona dins el seu cos. Entenia una paraula sonora, molt divertida de dir, la seva llengua ressonava quan la deia, feia cosquerelles.. Però, pensà i pensà. TERRA? Què era Terra? Per què volien anar-hi?

 

 

C: Ací teniu la música la qual m'agradaria que escoltareu, mentre llegiu.

 

Firmin Jordi Oriola

Firmin.

Derruida la meva anterior casa, tan sols hem quedava tornar a començar de nou com una simple rata de carrer. Una de les coses mes dures fou el tenir que rebuscar entre els femers per trobar una mica de menjar comestible per dinar o sopar. Però el que mes he trobat a faltar durant eixe temps, fou la manca de llibres per llegir, vaig passar aquell any sense poder llegir cap llibre. Vivia a un clavegueram un barri mes allunyat de la meva antiga i primera casa, el clavegueram estava al costat d’un bar de menjar rapit, així que solia tenir menjar, encara que no en massa bon estat, per no dir que solia ser pèssim...

Mes avant, mentre passejava per els carrerons, vaig trobar una biblioteca i vaig decidir entrar al subterrani, on hi havia una mena de almaçen dues vegades mes gran que el de la meva primera biblioteca, així, que sense pensarmeu dues vegades em vaig decidir posar a viure allí, espere tenir mes sort amb aquest bibliotecari que amb el primer...

 

Jordi Oriola Marco.

Pedra de tartera Jordi Oriola

Pedra de tartera.

La cel·la  a la que ens trobàvem els nens i jo era una cel·la obscura, freda, no hi havia tres parets i una reixa, mes bé hi havia quatre reixes, al davant, hi teníem la reixa amb la porta, i als costats i al darrera, unes reixes que ens separaven d’altres famílies, d’altres mullers angustiades amb els seus nens i nenes, que al igual que nosaltres, no sabien si els seus marits estaven vius, morts, presoners... La humitat traspassava les parets que del local on estàvem tancats, per un petit forat podíem veure el cel, negre , amb núvols de pluja, que queia com si de les llàgrimes dels nens apartats del seu pare es tractés. Ara tan sols quedava ser forta, però, en aquell lloc, era impossible pensar que mai mes podríem tornar a ser lliures com abans, que mai mes tornaria a ballar amb el Jaume a la festa major del poble, que potser, en un moment donat, m’arravatarien les meves criatures, que era l’únic que em quedava, i que em quedaria tota sola per sempre...

Jordi Oriola Marco.

 

Tirant Lo Blanc

Tirant Lo Blanc

Joanot Martorell

Tirant es va dirigir cap a València, on els moros havien saquejat la ciutat de Torrent i es dirigien cap a la capital,aleshores va prendre tots els homes que van veure aquesta campanya com una nova croada,al exèrcit de Tirant s’hi van unir gents de tota Itàlia des del ducat de Milà fins al port d’Ostia,gents de tot tipus de classes,també varen passar per Grècia i pressupost gents de les tres corones d’Espanya.

Tirant al comandament d’un exèrcit de 50000 soldats s’enfrontava als moros que comptaven  amb 70000 soldats provinents de totes les províncies musulmanes,quan l’exercit cristià va desembarcar en Valencià es van disposar a defendre la ciutat de forma que quan ells moros van arribar van acometre contra la fortalesa causant grans destrosses en aquesta i moltes baixes als dos bàndols però a la fi de l’asseig els moros es van retirar i la ciutat va quedar en mas cristianes.

Si això és un home

SI AIXÓ ÉS UN HOME.

Primo Levi.

 Primo Levi,al 1943,tem la persecució dels feixistes,aleshores decideix  viatjar a Anglaterra ,la vesprada del 5 de maig fuig cap a Gènova per a agafar un vaixell,va eixir del camió en el que viatjava amb demés jueus que buscaven la libertad,en arribar a Gènova va observar la bellesa de la porta de pedra datada del S. XVI,el camió el va deixar allí,eren les 12 del migdia i el sol lluia a plena llum,va seguir el camí de terra fins trobar el mercat municipal,allí va comprar algo per a menjar i va posar direcció al port,mentre que passejava per els carrers humits que s’amagaven  del sol entre una petita capa de musgo verd.

Després de buscar per tot arreu va arribar al port,que s’estenia per tota la platja formant  un vertader formiguer de persones anant i tornant carregats amb caixes, conduint coxes o pujant als vaixells,l’olor a salitre l’invadia i el feia sentir mes prop d’Anglaterra,al caure la tarda va anar cap un vaixell on estava pujant gent a colps,al aclarir-se un poc l’escena va veure una companyia de camises negres organitzant l’entrada,ràpidament es va ocultar darrere d’unes caixes,un anglés el va veure i li va prestar una jaqueta seva per fer que semblara anglés  i el va guiar fins un vaixell on ell anava a pujar per tornar a la seva patria,d’aquesta forma va aconseguir muntar a la màquina i va emprendre el viatge cap un país amic per als refugiats.

Firmin

Aquesta es una història d’una rateta anomenada Firmin que escomença a tindre un amor molt fort cap a la literatura, si si heu llegit be una rateta que possiblement llegeixca més llibres que molts dels alumnes de Batxillerat.

Firmin no es conforma en saber llegir llibres sino que ell el que vol es arribar a ser entes per nosaltres les persones que tots ja sabem que som molt superficials i podem discriminar a molta gent sols per la seua aparença.

Doncs la rateta s’enfronta a nosaltres i apren una frase per comunicar-se mitjançant signes amb les persones, però sols consegueix rebre crits, i discriminacions cap a ell, desapareixen tots del seu rededor, no són capaços ni de parar a escoltar a la pobra rateta la qual acaba trobar un mínim d’humanitat i es recollida.

Aquesta es l’història d’una rateta la qual no segueix el camí que solen seguir alló que anomenem “roedors” i finalment consegueix el repte que ell s’havia inposat, aleshores al lector pense jo que li dòna un missatge clar el qual és, proposeu-se les coses i lluiteu per ells que amb treball i costància tot es pot conseguir i això es precisament el que fa la rateta durant tota l’història, va superan límits que al principi creus que es impossible que pase alguna cosa semblant pero qui sap tot es posible.