Els formatges assassins

-Mai a la vida hauria pensat que un trosset de formatge pogués ser tan perillós, per això, no degueu de fiar-se mai de ningú.- els deia Firmin als seus nets.- Tot va començar quan el bibliotecari em veié per primera vegada, es quedà amb la mirada fixa en els meus ulls grans i negres. A l’endemà, el bibliotecari vingué com sempre amb una caixa de formatgets a les mans. Jo hem pensava que això era una mostra d’apreci, hem pensava que algú en el món hem volia i hem tenia afecte, però eren els formatges assassins, hem van fer patir tant que quasi hem muic. Per això, ratetes meues, heu d’anar en compte en el que mengeu i de qui ho mengeu, tingueu-ho sempre en compte.

            I les xicotetes ratetes seguiren jugant amb aquell piano xicotet i rosegat pel temps, aquell piano amb el qual vaig ser tant feliç durant la meua estància amb l’escriptor. Però això és un altre capítol diferent de la meva vida que els contaré als meus nets un altra tarda de pluja.