Júlia.

Júlia estava dessolada, no s’havia quin rumb agafar en la seva vida, desde feia uns diez estava estranya, no en tenia  el que li passava… La vida a la fàbrica era molt dura, tot el dia  treballant per a després arribar a casa i fer encara més feina…  veia que no hi traia  ningun fruit, anava per anar perque era la seva obligació i perque no sabria que fer si no hi anara… Després estava Rafelet un altre tema que apart de la fabrica també la preocupava…

Rafelet era un xic explendit, la millor persona que havia conegut mai, havia estat amb ell durant nou mesos, mol feliços per a ella i que no canviaria per res del món. Pero desde feia unes setmanes, es sentía extranya amb ell.. no s’havia perque li passava aixó, tal vegada l’amor que sentía per ell i la passió s’havia acabat i ara tansols quedava una rutina?  No volia pensar en deixar-lo perque el volia molt, li encantava estar en ell, es reïa molt, sempre l’ajudava quan estava trista, feia molte coses per ella. Júlia, moltes vegades pensava que si no l’estimara de veritat no  les faria i passaria olímpicament  d’ella. Una vegada, quan va eixir de la fàbrica  estava mol trista perque el seu amo l’havia monegada i ell sense pensarseu, va vindrer desde Albaida, tansols per abraçar-la i fer-la riurer, per a que es sentira millor i no plorara.

Si, Rafelet era genial, estava convençuda de que no trobaria un altre xic com ell, peró, Júlia cada vegada que anava passant el temps podria donar-se conter de que el veia més com un amic que el que realment era…