La pell freda. Final alternatiu

FINAL  ALTERNATIU

[...] El jueu fullejava uns papers oficials i molt gastats, i mentre els llegia va dir:

-Abans de sortir d’ Europa vaig demanar al ministeri una còpia del registre internacional de destins ultramarins. Aquí hi figura una tal Caffó, Batís Caffó –va alçar els ulls, dubtant –. O això sembla.

-Caffó? Tècnic en Senyals Marítims Caffó? –va preguntar el capità.

-Sí, sóc jo –vaig mentir hàbilment – Quin és el motiu de la seua visita?

-La corporació naviliera ens ha encomanat la missió se tornar-lo a casa sa i estalvi. El seu treball a aquesta illa ha finalitzat –respongué el jove jueu.

No podia creure el que estava escoltant. Per fi. Per fi estava a punt d’ eixir d’ aquella maleïda illa del dimoni. Estava sols a un pas i, si interpretava bé el meu paper i els oficials es creien que jo era Batís Caffó, me n’aniria d’ací per sempre.

-Bé, doncs, quan partirem? –vaig atrevir-me a preguntar.

-Deixarem l’illa demà a trenc d’ alba –digué el capità –Té temps suficient per recollir totes les seues pertinences.

-No seria millor que eixirem hui al migdia? –vaig suggerir . No m’ abellia gens patir un altre atac dels citauca en plena mar, i tampoc pensava deixar que m’ arruïnaren l’ única oportunitat que tenia d’ escapar –Durant tots els mesos que porte a l’illa no hi ha hagut una sola nit en què no esclatara una feréstega tronada.  Com que encara és prompte, la vostra tripulació pot descansar ara i partir cap al migdia. Què us pareix?

-Bé, capità... –intervingué el jueu –si és veritat allò que diu millor serà que partim hui, no creu?

-D’ acord, com vulgueu –va accedir finalment el capità. –Partirem hui.

Fins al migdia vaig estar recorrent l’ illa i pensant que aquell seria l’ últim dia que hi romandria allí. Vaig estar buscant Aneris per tot el bosc, però no vaig aconseguir trobar-la. Segurament s’hauria amagat per precaució, per tal que no la veieren el capità i la seua tripulació. M’ havera agradat acomiadar-me d’ ella; malauradament no fou possible.

Després d’ unes quatre o cinc hores que em semblaren les més llargues de tota la meua existència, per fi arribà l’ ansiat moment. El capità, el jove jueu, la tripulació i jo (alies Batís Caffó) ens embarcarem cap a Europa. L’ única cosa que vaig agarrar fou el vell llibre de Frazer, per tal de no oblidar aquesta experiència. Segurament trobaria a faltar Aneris, però era millor així: cadascú amb els seus. El vaixell anà avançant i l’ illa es va perdre en la llunyania.