Pedra de Tartera

L’últim ball de la mare

Aquests últims Nadals han sigut molt tristos, el 25 de desembre la mare ens va deixar. Va caure malalta uns quants mesos avanç, però a pesar de les xicotetes millores que havia fet, els metges ens digueren que seria molt complicat que passarà d’aquests Nadals, i així va ser. Però no podia deixar-la anar sense que complirà el seu últim desig, fer un últim ball, com aquell que va fer amb el pare quan eren joves i on li va demanar la seva mà. Volia fer el seu últim ball amb el seu fill. Aleshores, sense música, vam començar a ballar, espai, per no fer-li. Va ser un moment molt bonic, vaig veure el somriure de la meva mare metre murmurava l’entonació de la música, era un dels primers somriures que li veia fer des de que estàvem a Barcelona, i seria el últim perquè, al matí següent , els metges ens portaren una mala noticia: la mare havia mort. Però no estava del tot trist, perquè vaig veure complit l’últim desig de la meva estimada mare, fer el seu últim ball.

Pedra de tartera Jordi Oriola

Pedra de tartera.

La cel·la  a la que ens trobàvem els nens i jo era una cel·la obscura, freda, no hi havia tres parets i una reixa, mes bé hi havia quatre reixes, al davant, hi teníem la reixa amb la porta, i als costats i al darrera, unes reixes que ens separaven d’altres famílies, d’altres mullers angustiades amb els seus nens i nenes, que al igual que nosaltres, no sabien si els seus marits estaven vius, morts, presoners... La humitat traspassava les parets que del local on estàvem tancats, per un petit forat podíem veure el cel, negre , amb núvols de pluja, que queia com si de les llàgrimes dels nens apartats del seu pare es tractés. Ara tan sols quedava ser forta, però, en aquell lloc, era impossible pensar que mai mes podríem tornar a ser lliures com abans, que mai mes tornaria a ballar amb el Jaume a la festa major del poble, que potser, en un moment donat, m’arravatarien les meves criatures, que era l’únic que em quedava, i que em quedaria tota sola per sempre...

Jordi Oriola Marco.

 

Pedra de Tartera

Ara vos demanaria que es clavarem en la pell de la Conxa una jove que als pocs anys li diuen els seus pares que no es pot quedar en ells i que té que anar-se’n amb els seus tios, com reaccionarieu vosaltres?? 

Penseu que de per si en aquells temps estar en els teus pares amb pocs recursos ja es faría complicat , doncs imagineu saber que dificilment tornaràs a estar junt a ells, que es poden morir i tu ni t’adonaries o com a molt tindries notícies de la seua mort el dia del seu enterament.

Tenim que afegir la mort del seu tio als pocs anys d’estar a casa d’ells i tindre que veure a la seva tia sempre vestida de negre i en unes ganes nules de fer un mínim de moviment, i per si no fos poc té tres fills que són la seua alegria (Elvira,Angelta i Mateu) i es troba en l’obligació de separar-se del més menut en Mateu i d’anar-se’n a fer les faenes pesades i sense cap dret (secresta podríem dir) amb les altres dos filles i per culminar l’història al tornar a casa descubreix que el seu estimat home Jaume ha sigut assassinat.

Doncs aquesta es l’història de Pedra de Tartera un llibre fácil de llegir on et trobaràs ràpidament a dins de l’història i on et donaras conter de que nosaltres hui podem dir que som uns grans afortunats per tindre tot el que tenim.

Pedra de Tartera

La vida de Conxa s´havia tornat en un obrir i tancar d´ulls en un pou fosc i amb poques esperances de vida. Conxa pensaba: quin sentit té la vida si hi sobrevisc a aquest infern, si no hi estic amb Jaume? Encara tenia la notícia recent de la mort del seu marit. Mentre Conxa i les seves filles li pregàven a un Déu en el que cada volta tenien menys esperança, en Mateuet hi passava els dies amb la tia de Conxa. Li estava ensenyant tot el què hi havia de fer a casa, ja que probablement, en un futur no molt llunyà, en Mateuet tindria que valdre´s per ell mateix.
Encara que en Jaume fos mort, Conxa, una volta ja a casa, no perdia l´esperança d´alçar-se un dia pel matí i trobar-se el seu estimat dormint al llit, o reparant l´escaló tort de l´escala... La idea de tornar-se a casar no li s´havia passat pel cap, puig ja tenia prou feina ara que s´encarregava ella de tot, encara que els seus fills ja hi éren prou majors com per anar ajudant a casa.

Aquest llibre, en general no m´ha il·lusionat prou, però el que sí m´ha semblat atractiu ha sigut el final, quan Conxa reflexiona sobre la mort i la seva utilitat una volta ja és una dona major. He de remarcar la semblança que té amb el llibre "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, ja que les dos històries s´hi basen en el mateix contexte històric, i els arguments s´hi assemblen prou.