Diafebus caminava amb pas ferm, avançava entre la multitud. La musica no
parava de sonar, els plebeus no paraven de dansar; somriures, rialles, tot d’una.
L’olor a roses fresques i almesc estava a l’ambient. Girà la cantonada i
després recte, esquerra, dreta però sempre avant. Accelerà el pas. Els grillons
li exprimien les mans. Tenia els punys tancats, la ràbia recorria cada centímetre
del seu cos; el cos cauria, l’anima prevaleixeria.
Els turcs l’havien enxampat.
Arribaren al Palau del Soldà. Un palau de marbre s’alçava davant els seus
peus, una gran cúpula daurada reflectia la llum del Sol, poderós i brillant. Sonaren
les trompetes de forma estrident.
Aparegué el Soldà; pell marró, ulls negres, com el seu cor. Aquell heretge
tenia que morir. La promesa es compliria.
Amb un crit empentaren Diafebus. Besà el terra, calenta, amb olor a sofre.
Diafebus s’alçà, notava com les seves palpitacions augmentaven, un calor li
recorregué tota l’esquena. Una gota de suor li cremà el front. Cridà, fort, un
crit desgarrador. Separà les mans, amb una força descomunal trencà els
grillons.
Començà a lluitar, però els turcs creixien en nombre. El Soldà des de
el balcó reia. Com un cristià sol gosava rebel·lar-se contra el profeta?.
Però poc a poc la rialla minvà, els turcs morien ofegats.
Des de aquell dia el Soldà entengué.
Els seguidors de Crist eren forts, valents, amb el cor de ferro,
portadors de la senyera de l’honor, lleials . Els seus homes no tenien aquell
carisma ni l’alcançarien mai.
El Sol es pongué Diafebus tornava
cavalcant, endinsant-se cap al bosc. Deixava arrere el que havia segut una gran
civilització, un gran adversari. Aquella terra ara quedava tintada de sang. El
marbre mai més seria blanc.
C.
