Pedra de tartera.
La cel·la a la que ens trobàvem
els nens i jo era una cel·la obscura, freda, no hi havia tres parets i una
reixa, mes bé hi havia quatre reixes, al davant, hi teníem la reixa amb la
porta, i als costats i al darrera, unes reixes que ens separaven d’altres
famílies, d’altres mullers angustiades amb els seus nens i nenes, que al igual
que nosaltres, no sabien si els seus marits estaven vius, morts, presoners...
La humitat traspassava les parets que del local on estàvem tancats, per un
petit forat podíem veure el cel, negre , amb núvols de pluja, que queia com si
de les llàgrimes dels nens apartats del seu pare es tractés. Ara tan sols
quedava ser forta, però, en aquell lloc, era impossible pensar que mai mes
podríem tornar a ser lliures com abans, que mai mes tornaria a ballar amb el
Jaume a la festa major del poble, que potser, en un moment donat,
m’arravatarien les meves criatures, que era l’únic que em quedava, i que em
quedaria tota sola per sempre...
Jordi Oriola Marco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada