La pell freda. Final alternatiu

FINAL  ALTERNATIU

[...] El jueu fullejava uns papers oficials i molt gastats, i mentre els llegia va dir:

-Abans de sortir d’ Europa vaig demanar al ministeri una còpia del registre internacional de destins ultramarins. Aquí hi figura una tal Caffó, Batís Caffó –va alçar els ulls, dubtant –. O això sembla.

-Caffó? Tècnic en Senyals Marítims Caffó? –va preguntar el capità.

-Sí, sóc jo –vaig mentir hàbilment – Quin és el motiu de la seua visita?

-La corporació naviliera ens ha encomanat la missió se tornar-lo a casa sa i estalvi. El seu treball a aquesta illa ha finalitzat –respongué el jove jueu.

No podia creure el que estava escoltant. Per fi. Per fi estava a punt d’ eixir d’ aquella maleïda illa del dimoni. Estava sols a un pas i, si interpretava bé el meu paper i els oficials es creien que jo era Batís Caffó, me n’aniria d’ací per sempre.

-Bé, doncs, quan partirem? –vaig atrevir-me a preguntar.

-Deixarem l’illa demà a trenc d’ alba –digué el capità –Té temps suficient per recollir totes les seues pertinences.

-No seria millor que eixirem hui al migdia? –vaig suggerir . No m’ abellia gens patir un altre atac dels citauca en plena mar, i tampoc pensava deixar que m’ arruïnaren l’ única oportunitat que tenia d’ escapar –Durant tots els mesos que porte a l’illa no hi ha hagut una sola nit en què no esclatara una feréstega tronada.  Com que encara és prompte, la vostra tripulació pot descansar ara i partir cap al migdia. Què us pareix?

-Bé, capità... –intervingué el jueu –si és veritat allò que diu millor serà que partim hui, no creu?

-D’ acord, com vulgueu –va accedir finalment el capità. –Partirem hui.

Fins al migdia vaig estar recorrent l’ illa i pensant que aquell seria l’ últim dia que hi romandria allí. Vaig estar buscant Aneris per tot el bosc, però no vaig aconseguir trobar-la. Segurament s’hauria amagat per precaució, per tal que no la veieren el capità i la seua tripulació. M’ havera agradat acomiadar-me d’ ella; malauradament no fou possible.

Després d’ unes quatre o cinc hores que em semblaren les més llargues de tota la meua existència, per fi arribà l’ ansiat moment. El capità, el jove jueu, la tripulació i jo (alies Batís Caffó) ens embarcarem cap a Europa. L’ única cosa que vaig agarrar fou el vell llibre de Frazer, per tal de no oblidar aquesta experiència. Segurament trobaria a faltar Aneris, però era millor així: cadascú amb els seus. El vaixell anà avançant i l’ illa es va perdre en la llunyania.  

Les famílies burgeses en el segle XIX

En "Mirall trencat" tenim una història que passa per tres generacions de la mateixa família, i es que en les famílies del segle XIX (època en que comença la novel·la), persistien els valors patrimonials, com ocorre amb la de Teresa Goday una volta és casada per primera volta. L'herència es considerava un dret  tradicional, sancionat per la llei i els codis civils. Com marit, el pare era l'administrador únic dels béns familiars, encara que era lliure de deixar aquestos béns a una filla, per exemple, encara que fos una dona (en la novel·la Salvador Valldaura ho fa, deixant-li la seua fortuna a sa filla Sofia).

La família era, per a la societat burgesa, el principal sustent no només del sistema social sinó també de l'econòmic i el polític. En ella els fills aprenien la tradició i adquirien els valors que els serien útils en el futur. 

Com a institució més o menys intemporal, la família burgesa té l'acumulació del patrimoni com un dels seus objectius principals. La tradició i l'herència són rebuts per l'individu en néixer i és la seva obligació no només mantenir-los, sinó, en els casos materials, incrementar-los (ja siga casant-se amb alguna altra persona que també poseïsca una gran fortuna o fent negocis). Les possessions familiars eren símbol de distinció i prestigi, en una societat en la qual ja havien perdut importància aspectes com el títol de noblesa. La casa i el seu contingut eren la part fonamental del patrimoni, un llegat que havia de ser transmès als hereus, així com el "bon nom" i la posició social.

Al llibre “Les veus del Pamano”, de Jaume Cabré,  un dels protagonistes principals (el mestre Oriol Fontelles) es veu en l’ obligació de fer de transmissor de missatges del bàndol contrari al instaurat en el govern a aquell moment. Mitjançant un xicotet aparell de ràdio que instal·la a les golfes de l’ escola envia  i rep missatges, i fins i tot acull gent provinent d’Europa  que fuig de la Segona Guerra Mundial. Però aquesta no era la única forma de comunicar-se en aquella època. Hi existien  més, com la propaganda, un instrument importantíssim durant la guerra perquè de vegades les paraules tenen la mateixa força que les armes. Segons el bàndol, la propaganda s’ organitzava d’ una manera o d’un altra.

El bàndol franquista, una volta consolidat, disposava de pocs mitjans per a difondre la seua propaganda, ja que les grans ciutats (i amb elles la premsa i les emissores radiofòniques més importants) continuaven sent lleials a la República. El nou partit, l’Exèrcit i l’Església uniformaren la informació seguint els models propagandístics de Hitler i Mussolini, però amb influència clerical.

La ràdio també jugà un paper important durant l’ alçament militar. Des de Radio Las Palmas (EAJ-50), Radio Tetuán o Radio Ceuta els revoltats informaren de l’ Estat de Guerra.

Les primeres pel·lícules documentals en aquest bàndol foren obra sobre tot d’italians, i en 1938 es creà un “Departament Nacional de Cinematografia”, on va nàixer el “Noticiario español”,precedent del No-Do, que aleshores sols produí dènou números

En la zona que controlava el bàndol Republicà,la premsa es va transformar completament. Els periòdics de dretes es deixaren d’ imprimir, o bé hagueren de fer-ho pel compte d’organitzacions lleials al govern. Important també va ser l’anomenada “premsa de trinxera”, uns periòdics de guerra destinats a adoctrinar políticament i alçar la moral dels combatents, però que també contribuïren a alfabetitzar a la població.

La propaganda de radio també té rellevància, ja que al esclatar l’ alçament militar el Ministeri de Governació començà a transmetre cada mitja hora una sèrie de notes per a ressaltar la normalitat de la situació.

En quant al cine, la pel·lícula de major contingut propagandístic va ser “Sierra de Teruel” d’André Malraux, que s’ estrenà a Paris.

Com en totes les guerres, la funció d’aquesta informació era la influència sobre la població, i pretenia convèncer de que t’adherires a un bàndol o a l’altre. Afortunadament, hui tenim llibertat de premsa i expressió, i cadascú tria quina ideologia seguir, sense pressions.