Un Final Alternatiu.

El Manelic estava asustat per la batalla la qual enfrontava als dos rivals. El contrincant esta va nerviós, suant i amb cara de preocupació per el final que podria acabar amb la seua vida, o tal volta amb la del seu dur rivals. Aquests dos lluitaven per l’amor de la dama, puix ella sols volia que aquest dos acabaren perdonant-se i desviar les seues vides cap a una terra amb més igualtat.

La batalla ha començat. Manelic i el Sebastià s’uneixen mitjançant la guerra. El Manelic ix ferit i el Sebastià decideix rematar-lo amb un cop d’espasa al pit i desfer-se d’ell. Però la vella dama no vol que ningú osca perjudicat, aleshores s’interposa entre aquest dos contrincants i decideix vèncer a l’amor per Manelic i abandonar aquella terra on la desigualtat i mala educació regna. Tots dos és quedaren sorpresos davant aquesta decisió i decidiren parlar les coses i fer la vida com cada un desitja.

firmin

Firmin, la història d'una rata, amb sentiments més humans que moltes persones que conec.

La història està narrada en la dècada dels anys 60 en un barri pobre de Boston. Allí neix Firmin en una biblioteca. La seva mare, alcohòlica, es passa la vida buscant menjar i alcohol, sense preocupar-se dels seus petits. En aquesta conjuntura, Firmin, el més petit de 13 germans, es queda sempre sense buit per mamar. Així que per sobreviure, comença a menjar-se el paper dels llibres que té al seu al voltant.

A poc a poc, Firmin pansa de menjar-se els llibres a llegirlos. I a poc a poc, deixa de ser una rata i comença a transformar-se en un animal amb sentiments. Una persona? El problema, és que Firmin és una rata fastigosa. La seva família li rebutja, perquè no es comporta com una rata. I els humans tampoc li accepten, perquè és un animal i per descomptat no pot comunicar-se amb ells i cridar: “Eh, estic aquí!! Sé llegir, sóc intel·ligent i tinc sentiments!”.

Es tracta d'una història sobre la solitud. Sobre com se sent una persona que és diferent i que no encaixa en cap lloc. Coneixem a Firmin des del seu naixement i li acompanyem durant tota la seva existència. I encara que fa tot el possible per trobar el seu lloc al món i aconseguir ser feliç…passen les pàgines, s'acaba el temps de Firmin i mai aconsegueix arribar a ser el que ell vol.

És un relat malenconiós, sobre la vida que passa i la posició que ocupem en ella. De vegades és igual el que vulguem ser,o que intentem ser-ho amb totes les nostres forces. De vegades, no aconseguim trobar aquest lloc. Perquè les circumstàncies ens dirigeixen i ens posicionen. I si en aquest món ets una rata, encara que les teves accions, els teus sentiments i tot tu clami pel contrari, el món probablement et veurà sempre com una rata.

Firmin és un personatge que malbarata tendresa i malenconia. Genera tristesa…i alhora alegria. Les seves ocurrències et desperten somriures i riallades, i al moment es transformen en llàgrimes. La prosa de l'escriptor és una delicadesa. Gairebé de forma poètica descriu les vivències d'aquest petit rosegador. I ho fa sense un només diàleg en tot el llibre…excepte el propi diàleg intern de Firmin. Hi ha un parell de personatges humans que es creuen en la vida d'aquesta rata i que van definint el seu caràcter bohemi, irònic…humà, al cap i a l'últim.

Em sembla una meravella de llibre. Tant pel seu estil, com pel transfondo, com per la seva forma. Mai l'amor pels llibres havia estat traslladat d'una forma tan sincera per una rata. És un relat trist, però esperançador en el fons. Firmin lluita tota la seva vida per arribar a ser el que vol en la vida. Òbviament no pot aconseguir-ho, però no viu com una rata apestosa. I això és un al·legat en favor de la perseverança, de lluitar per ser diferent, de no conformar-se amb seguir el corrent.

El vigilant en el camp de Sègol.

"La meua germana Phoebe bramava d'alegria, tant que conseguia fer-me feliç, cosa que mai no havia aconseguit a Pencey.
Han passat ja 15 anys d'allò i pense que ha sigut l'única volta que he gaudit de la vida, possiblement els darrers 5 anys també, però amb la pèrdua dels meus pares i la Phoebe amb un accident de cotxe han fet de mi una persona inútil en aquest món. De Sally no en sé res, bé, si, l'únic del que tinc constància es que ja ha refet la seua vida amb un altre noi, però veritablement no és el que més hem preocupa.
Us conte amb tot el meu dòl...
Aquell dia 3 d'Octubre jo hi era amb Sally, a una cafeteria del centre de Nova York, parlant dels nostres futurs projectes a la vida,
ella havia acabat arquitectura i jo treballava a una tenda de Cd's al costat de la seva universitat. Els meus pares junt amb la Phoebe se'n anàven de viatge a Grècia, com que aplega el bon temps, havien reservat 3 bitllets per a un creuer per tot el mediterràni, però havien d'anar fins al port amb cotxe. Es aleshores quan la meua vida va perdre sentit, el cotxe no aplegà al port.
Hem vaig enterar 4 hores més tard a causa de què la seva mort es va produïr a l'acte, se'm va caure el món damunt, era tot el que hem quedava. Sally no fou qui m'ajudà, hem deixà tirat i es quan hem vag adonar del tipus de xica que tenia amb mi.
No necessite contar-vos cap cosa més, la meua vida aplega a la fi i per això us dic:
Aprofiteu als vostres éssers volguts, mai sabeu quan van a desaparéixer de la vostra rutina."

Adéu. Escrit de la mà de Holden Caufield. 

Reflexió sobre ''El món groc'' Maria Tortosa Navarro.

Especial, lleugera, feliç, important , així és com em vaig sentir al començar a llegir aquest meravellós llibre.
Mai havia llegit un diari personal d'una altra persona , però he descubert que si ho fas , com aquest és el cas ja que el llibre és com un diari personal de l'escriptor , descobreixes coses a la teva vida i al teu voltant que eren noves per a tu , que t'ajuden a ser millor persona i que acabes necessitant.

Jo no sabia que les coses tenen el seu color propi i no sempre és el que podem veure amb un simple cop d'ull. L'autor del llibre al món del càncer l'anomenà ''món groc'' perquè és un color que ell creu que té a veure amb la malaltia. Reflexionant un poc he descobert que jo a la meva vida li posaria el color verd , ja que sempre estic rient i feliç i veig que el color verd té una relació amb això.

D'aquest llibre també m'ha cridat moltíssim l'atenció que l'escriptor afirma ser l'únic que coneix amb un peu asi i l'altre allà , literalment. Amb això vol dir que , quan va patir el càncer de cama i li la van tallar , ell va ser fort i va voler fer front als seus problemes enterrant la seua cama al cementiri.

D'aquest llibre pots arribar a aprendre moltes coses , com trobar gent igual que tu o com fer les coses ben fetes. ''Fins i tot pots arendre a fer llistes , fer llistes per a tot'' com diu l'escriptor. Les llistes ens ajuden a veure les coses d'una manera mes objectiva i a compredre-ho tot.

Aquest llibre el recomane a tots perquè crec que tots podem aprendre alguna cosa del fantàstic Albert Espinosa , fins i tot els que creuen que ja ho saben tot de la vida. Eixos crec que son als que mes ho recomane.

Tòquio Blues Fco Javier Blanquer Valera

Jo he escollit llegir la novel-la de Haruki Murakami Tòquio Blues amb l´intenció d´aproparme, per primera vegada a una lliteratura diferent a la que fins al moment he llegit. La propia entrada del llibre ja advertia que a més de conservar l´estil de la lliteratura japonesa actual a aquest llibre tambe esta present l´estil propi de Haruki Murakami i nombroses influencies de la lliteratura occidental. Tanmateix qualsevol lector del llibre pot advertir el seu caràcter diferenciat, que no es veu resentit en absolut per la traducció, ja que a més ha estat concebut en un ámbit que podriem definir com a diferenciat, l´estil del llibre tambe ho és, al que pren part l´estil del seu autor. Açó és deu a que al llibre hi trobem una gran abundancia de de descripcions minucioses, més d´ambients que i de situacions que de personatges o objectes, sent posiblement aquest l´element de major dificultat del llibre, algunes retrospeccions espontanies i inconexes, que aporten un caràcter diferent a la lectura i un minucios treball psicológic dels personatges, que van evolucionant al llarg de la novel-la. Per a la meva impresió, el desenvolupament de la novel-la, que es lent en un principi, ens presenta un cambi un tant brusc a l´ultima part, conduit-nos a un desenllaç ràpid i complet, encara que a causa de les seves retrospeccions i al desenvolupament, hi podem percibir un final un poc obert. Jo personalment he quedat satisfet en la major part de la lectura, encara que també un tant aterbolit  en alguns punts, ja que el propi estil del llibre i les seves descripcions impedixen una lectura ràpida, cosa que també permet d´aquesta manera aprofundir més dins l´argument de la novel-la i prestar més atenció a allo que ens vol transmitir l´autor, ja que els símbols són molt abundants a la novel-la. Personalment jo recomane aquest llibre a qualsevol persona i anime a que siga llegit.

Tokio Blues

L'argument està narrat en primera persona per Toru Watanabe, un dels protagonistes, i part dels records que li provoca una coneguda cançó dels Beatles el tornen a l'època de la seva joventut.

Una època marcada per la mort del seu únic amic, Kizuki, parella al mateix temps de Naoko, amb qui conformava un estrany trio d'amics units per l'amistat, i que es va veure fraccionat pel suïcidi sense motiu d'aquell. A partir d'eixe moment es deixen de veure fins que es tornen a creuar en l’universitat i és allà on torna l’amistat. El dia que Naoko va complir vint anys va ser inevitable que els records de les desgràcies viscudes no feren efecte dins d’aquesta. Toru, en el seu intent per consolar-la, va anar més enllà i va arribar a una intimitat que probablement no era desitjada. Després d'aquesta estranya nit Naoko va desaparèixer i va passar molt temps perquè Toru tornés a saber d'ella.

Ni tan sols l'amistat que va fer amb Midori, una companya de la universitat un poc loca però segura d’ella mateixa i que arribaria a ser important per a ell, va fer que s'oblidés de Naoko, a qui va arribar a escriure diverses vegades buscant notícies d’ella.

Entre la seva desesperació per saber d'ella, els seus propis períodes de tristesa i les seves contínues trobades amb Midori (que també arrossegava les seves pròpies tragèdies familiars i personals) va arribar a recibir aquestes desitjades notícies, però el destí tenia preparada una altra jugada.

La pell freda. Final alternatiu

FINAL  ALTERNATIU

[...] El jueu fullejava uns papers oficials i molt gastats, i mentre els llegia va dir:

-Abans de sortir d’ Europa vaig demanar al ministeri una còpia del registre internacional de destins ultramarins. Aquí hi figura una tal Caffó, Batís Caffó –va alçar els ulls, dubtant –. O això sembla.

-Caffó? Tècnic en Senyals Marítims Caffó? –va preguntar el capità.

-Sí, sóc jo –vaig mentir hàbilment – Quin és el motiu de la seua visita?

-La corporació naviliera ens ha encomanat la missió se tornar-lo a casa sa i estalvi. El seu treball a aquesta illa ha finalitzat –respongué el jove jueu.

No podia creure el que estava escoltant. Per fi. Per fi estava a punt d’ eixir d’ aquella maleïda illa del dimoni. Estava sols a un pas i, si interpretava bé el meu paper i els oficials es creien que jo era Batís Caffó, me n’aniria d’ací per sempre.

-Bé, doncs, quan partirem? –vaig atrevir-me a preguntar.

-Deixarem l’illa demà a trenc d’ alba –digué el capità –Té temps suficient per recollir totes les seues pertinences.

-No seria millor que eixirem hui al migdia? –vaig suggerir . No m’ abellia gens patir un altre atac dels citauca en plena mar, i tampoc pensava deixar que m’ arruïnaren l’ única oportunitat que tenia d’ escapar –Durant tots els mesos que porte a l’illa no hi ha hagut una sola nit en què no esclatara una feréstega tronada.  Com que encara és prompte, la vostra tripulació pot descansar ara i partir cap al migdia. Què us pareix?

-Bé, capità... –intervingué el jueu –si és veritat allò que diu millor serà que partim hui, no creu?

-D’ acord, com vulgueu –va accedir finalment el capità. –Partirem hui.

Fins al migdia vaig estar recorrent l’ illa i pensant que aquell seria l’ últim dia que hi romandria allí. Vaig estar buscant Aneris per tot el bosc, però no vaig aconseguir trobar-la. Segurament s’hauria amagat per precaució, per tal que no la veieren el capità i la seua tripulació. M’ havera agradat acomiadar-me d’ ella; malauradament no fou possible.

Després d’ unes quatre o cinc hores que em semblaren les més llargues de tota la meua existència, per fi arribà l’ ansiat moment. El capità, el jove jueu, la tripulació i jo (alies Batís Caffó) ens embarcarem cap a Europa. L’ única cosa que vaig agarrar fou el vell llibre de Frazer, per tal de no oblidar aquesta experiència. Segurament trobaria a faltar Aneris, però era millor així: cadascú amb els seus. El vaixell anà avançant i l’ illa es va perdre en la llunyania.