Tòquio Blues, Néstor Albiñana

Toquio Blues, un llibre que apart de contar una història d’uns personatges, conta l’història de unes persones amb sentiments, unes persones reals en una societat que podem aplicar-la als nostres dies.

Aquest llibre podríem dir que es una obra moralitzadora i que no amaga els problemes de la societat de Japó, una societat formada per persones on moltes d’elles es senten mal jutjades o que simplement la vida no te sentit per a ells.

Açò ho explica mitjançant una història d’amor entre un triangle de persones que va augmentant.

La vertitat siga dita es que el llibre no m’ha cridat l’atenció com altres que no podia parar de llegir, però la veritat siga dita que m’ha agradat perquè es diferent a els típics llibres que conten la història d’amor dels típics enamorats.  Aquest es un amor real de la societat de avui en dia, on per desgràcia molta gent es veu superada per ells mateix i decideix anar on s’encontren les persones que realment son volgudes. 

TERRA BAIXA- ARANTXA BENAVENT

Manelic i Marta


Manelic i la Marta, quan arribaren els dos tot sols a la terra alta per a
viure sols i molt lluny d’aquella terra baixa que tant odiaven, el que van
decidir va ser començar amb una nova vida.
Primer es van tornar a casar de la manera que els dos desitjaven, la
Marta volia un casament al pic d’aquella muntanya els dos sols, però el
Manelic volia un casament a l’església del seu poble natal amb tota la
seua família i amics, per a que pogueren veure la xicota tant bonica que
havia elegit; finalment es casaren al pic d’aquesta muntanya però amb
la família i amics del Manelic.
Als dos mesos del seu casament, la Marta es va quedar en estat, i
d’aquell gran ventre naixeren una nena, Maria i un nen, Pep; els dos
eren molt bonics igual que la Marta.
Va passar el temps i quan els nens van complir els dinou anys la Maria
va conèixer a un xicot anomenat Albert en el qual sen va anar a viure a
la terra que tan odiaven els seua pares, la terra baixa; però com aquets
xicot era igual de valent com el Manelic no van patir gens.
Pep es va quedar a casa amb els pares, van passar més i més anys i
aquell encara hi estava amb els pares, quan un dia els va dir a la Marta
i el Manelic que havia decidit fer-se sacerdot d’aquella església que el
seu pare tant amava.
Quan els dos fills marxaren de casa ells es va quedar de nou sols, i, no
cregueu que estarien avorrits un de l’altre? Doncs no, després de tot el
que van passar junts en un passat mai i dic mai, podrien viure un sense
l’altre.

Arantxa Benavent Gallego

Terra Baixa

La teranyina, Ivan Albert

LA TERANYINA

Aquest llibre que m’ha llegit es diu la teranyina de Jaume Cabré   que es tracta la historia de la Barcelona industrial  en la epoca dels anys 10 i els anys 20,en la ciutat  de Feixes, Barcelona.

Recomane aquest llibre per aquella gent que li agrada la historia. El llibre ens tracta de una Revolucio entre la classe burgesa i el proletariat, en el qual hi ha que destacar els anarquistes, socialistes, comunistes.

Ocorri a Vapor Rigau, una empresa dedicada al tèxtil, aquest teixit resulta ser roba militar, però els treballadors no estan satisfets amb aquesta comanda, degut a que Espanya s’encontra en guerra amb el Marroc i sabem que els treballadors aniran a la guerra si es fabrica aquest tèxtil. Ocorri la revolució i cremen la fabrica, especialment la roba tèxtil i s’organitzen a Barcelona moltes vagues, tant en el vapor Rigau com en moltes altres fabriques. Aquest llibre acaba amb la mort de dos persones, especialment un burges.

la inocent, Ivan Albert

LA INOCENT, CONTINUACIÓ

Després de la mort d'Elisa Solbes, a causa d'haver sigut tan innocent, el món de drogues en què vaig ficar a causa d'estar investigant el cas d'Elisa, vaig tornar a treballar per funcionari. Semblava que tot eren males notícies, i vaig començar a estudiar oposicions i amb el tant èxit que les vaig aprovar, fins que em vaig trobar amb un ascens de treball a una concejalia. L'advocat que havia dirigit el judici d'Elisa em va donar l'enhorabona per l'ascens.
En la meva concejalia tenia com a finalitat treballar la joventut, a més de dirigir les festes patronals, les fires etc ... Amb aquest nou treball vaig vendre el meu pis i compri una casa molt més gran.
La feina em anava molt bé fins que en el meu concejalia va començar a culpar-me d'un cas de corrupció. No podia creure el que estava passant després d'haver patit el d'Elisa. Em van enviar a judici, i l'advocat que contracti resulta  ser el que va dirigir el cas d'Elisa.
El dia del judici no podia creure el que passant després del que havia patit a la presó abans d'estar en el meu antic treball de funcionari. Vaig perdre el judici i em van imputar en un cas de corrupció, en el qual jo no havia fet res i em va caure una pena de deu anys i un finançament d'un milió d'euros.

 

Pedra de tartera, Mario Garcia

Pedra de tartera 

A pedra de tartera es pot veure la impassibilitat humana davant de la lluita que se li presenta dia  a dia a Conxa, la successió de esdeveniments ens fa que la figura de Conxa (la nostra protagonista)s’assemble mes a una concepció estoica de la vida, des de que va perdre el seu marit Jaume, ella no intervé en la història, es deixa portar  i ho accepta tot , encara que no hi estiga d’acord.

El temps de la història es desenvolupa des d’abans de la Guerra Civil fins a la postguerra, relata la forma de vida d’aquell periòde. 

(Mario Garcia)

Firmin, Mario Garcia

Firmin 

En firmin el lector pot veure una lleugera caricatura del que seria “rata de biblioteca” canviant totes  les connotacions  negatives  per una defensa de la lectura, sobre totes les coses.

Firmin se’ns presenta com una rata d’una família desestructurada , ella per fam comença a menjar llibres fins que descobreix que té l’asombrosa capacitat de saber llegir, a partir d’ahi i com a símbol de que és una criatura que sap pensar intentarà expressar al gènere humà que sap llegir, això el  durà  a situacions molt enrevessades de les quals haurà d’eixir cames ajudeu-me.

Es un llibre que a mi se m’ha fet fàcil de llegir i prou entretinguda la història, i ens és molt fàcil establir  una empatia, amb el protagonista.

Encara que de vegades semble una història divertida, també ens fa pensar en com es sent una persona quan és diferent de la resta i no és acceptada pels demés.

(Mario Garcia)

Bearn o la Sala de les nines, Mario Garcia

Bearn o la Sala de les nines 

El llibre ens hi parla d’una societat arrelada en les antigues costums de l’època , com seria la població rural mallorquina i el contrari seria la noblesa mallorquina, en aquest cas el paper l’interpreten la família de la casa de Bearn, que arriben a tindre una gran vida política , sent notables els viatges a París i la seua posició enllà (hem de tindre en compte que en el temps en que està escrita la novel·la París era el centre sociocultural de l’època).

Per a mi , em resulta una obra la qual els únics punts que es podrien considerar complexos son la utilització de certs mots típics mallorquins que poden dificultar la lectura, no tant el considerat motiu ambigu de la novel·la ja que el autor en lloc de fer situacions que poguessin ser interpretades de diferents maneres simplement deixa la resolució al aire, crec que este llibre ha de ser llegit mes d’una vegada per a traure-li tot el suc.

(Mario Garcia)

Tòquio Blues,Mario Garcia

Tòquio Blues (Norwegian Wood) 

El llibre ens presenta una societat que difereix d’occident , on es confronten les visions d’una societat que encara que semble estrany parlar-ne, es profundament tradicional amb el contrast d’una societat molt avançada tècnicament i puntera en moltes àrees.

Hi ha que entendre que a la societat japonesa els valors de l’honra, l’honor i la superació estan fortament arrelats  dins d’esta i que es molta la pressió que es rep, Japó en aquest últim segle XX , no només va aconseguir recuperar-se d’una guerra sinó que a més va aconseguir situar-se dins de les potències econòmiques(Miracle japonès), totes les dades donades de previsions de economia van ser fortament sobrepassades, amb el cost de un pitjor mode de vida dels treballadors , als anys seixanta la capacitat global de producció del Japó representava el quàdruple de la del continent africà i el doble d'Amèrica Llatina i gairebé resultava semblant a la de la resta d'Àsia junta. Però, com a contrast, el nivell de vida era la meitat del d'Europa del Nord i la quarta part del dels Estats Units.

Es ací on trobem una de les grans explicacions de l’actual problema que Japó intenta fer front, en una societat on esta clarament marcat el concepte de la “meritocràcia”, ser una persona que no aconsegueixca  complir els seus objectius es mirat com un símptoma de debilitat, i una deshonra per a la família.

També ens apareix el concepte de “hikikomori” joves que per alguna situació traumàtica decideixen no eixir de les seues habitacions, com a mode de reclusió i de barrera per a protegir-se ells mateixa de les actituds del exterior.

Diria que m’ha agradat el llibre perquè ens endinsa  de forma magistral en una altra cultura, tant tradicional i avançada al mateix temps.

(Mario Garcia)

La plaça del Diamant, Mario Garcia

La plaça del Diamant 

Per què ocorria allò? , la gent corria de una punta  a l’altra,feia ja temps que Toni se’n havia anat ,la mare dia que anava a un lloc bo, un lloc on anaven xiquets de moltes famílies i que allí faria molts amics, però jo feia molt de temps que no veia al Antoni i jo volia vore’l, i jugar, ja ni tan sols volia les seves joguines tan sols volia que estigués allí.

Una senyora prima , amb el pèl curt se l’havia endut ja fa temps, la mare dia que era amiga seva eixa senyora i que el cuidaria bé que no em preocupara, però jo tenia por, allí no estava Antoni, ja no hi havien coloms, jo volia jugar amb ells i amb l’Antoni. La mare havia dit que el pare havia mort a la guerra, totes les nits un soroll ens despertava i després ens tornàvem a dormir, on està l’Antoni? , es sentien sorolls a vegades com grans piules, i la gent corria a uns llocs per a que eixes coses no ens caigueren damunt.

(Mario Garcia)

Christian Gandia.Uf,va dir ell.

Uf,va dir ell.


Arribaren a l'illa dues barques de soldats suecs,aquestos intentaren agafarme per intentar ferme presoner,aleshores,vaig endinsar-me enla selva,la qual hem coneixia com el palmell de la mà,quan aquestos varen entrar,de seguida,als 30 metres,ja s'havien desorientat i van començar a correr creient que avançaven pero l'unic que feien era pegar voltes en circul,vaig ixir jo altra vegada a la platja i vaig agafar una de les barques i vaig enfonsar l'altra,daquesta manera vaig conseguir ixir de l'illa i escapar dels soldats.

Christian Gandia,Firmin

Firmin

Era una tarda pluviosa a la ciutat de Boston,Firmin,que s'amagava  a la biblioteca,va veure passar tota mena de vehiculs 'emergència,ja foren ambulancies,policia o bombers que viatjaven carrer avall,amb la seva caracteristica curiositat,va baixar al carrer i amb gran velocitat es va dirigir cap avall,al arribar tres carrers avall va descobrir algo horrorós,un edifici s'havia derrrumbat,milers de crits s'escoltaven arrreu del loc,era una escena dantesca,cossos desmbrats tapats per la policia,gent sangrant corrent amb un gran pànic,en aquest moment va comprendre la fragilitat de la vida i que inclus aquell ser,el mes poderos de tots,podia caure amb facilitat.
Christian Gandia

Uf va dir ell,Jordi Orila Marco

El segon llibre que he llegit es titula "Uf va dir ell", i és possiblement, el llibre més extrany que he llegit mai, ja que al 80% dels titols dels capitols, al final no teníen res a veure amb el que contava el capítol en sí. Moltes vegades ens deixem enganyar per l'aspecte, i resulta que eixim perdent, ja que és el que m'ha passat amb aquest llibre, perque he entés la historia, però no els misstges que donaven en elles, llevat de dos o tres histories, les quals, han estat molt xules. Per el demés no el recomane a les persones que els agrade llegir, ja que s'endurien una gran decepció.

                                                                                                                                       Jordi Oriola Marco.

  

Si aixo es un home,Jordi Oriola

El llibre si això es un home,ha estat un llibre una mica espés de llegir, ja que ho conta tot part per part dels dies que passa al Lager, però al ateix temps, es interessant, ja que conta com era la vida allí. Una de les coses que hem varen sorprende quan vaig acabar de llegir el llibre, fou que el seu autor, Primo Levi, es va suicidar, la veritat es que mai ho haguera esperat, ja que després de sobreviure a l'holocaust, pensava que hauria mort de major, però mai suicidantse. Primo Levi torná més tart a Auschwitz, per a fer una entrevista en un dels aniversaris del allibarament del camp. Una vegada allí un periodista li preguntá que que sentia al estar allí, ell diagué que s'havia convertit en un museu, ja que havien restaurat els barracons on passaven les nits, també digue que no notava res al estar allí, ja que ell en realitat estigué prés a Monowitz, un dels molts camps al voltant d'Auschwitz (Monowitz estava a 7km.).

                                                                                                                                      Jordi Oriola Marco.

Mirall Trencat - Maria Tortosa

Aquest llibre de Mercé Rodoreda és una obra mestra de la literatura valenciana.
A mi , personalment , se m'ha fet un poc pesat de llegir ja que pareixia que no adelantares , és un llibre lent , molt lent.
D'aquesta novel·la caldria destacar , sobretot , les descripcions. Mercé Rodoreda , com tots em pogut observar en aquest llibre , fa unes descripcions molt detallades i explícites de totes i cadascuna de les coses que apareixen al llibre. També fa moltes descripcions de personatges.
El que fa açó és que tu pugues endinsar-te en el llibre i disfrutar tant com ella disfrutaba mentre l'escrivia.

FIRMIN - MARIA TORTOSA

Allí estaba Fina , la rata més maca de tota la llibreria , envoltada de muntonades de llibres de tot tipus , d'amor , de comèdia , de tragicomèdia , de terror...
Firmin entrà a la llibreria i de sobte va veure com una rata preciosa llegia el seu llibre preferit ''Moby dick''.
Començà a posar-se vermell , amb els pèls de punta i els nervis exhaltats i poc a poc s'arrimà a Fina.

-Hola  -digué Firmin.
+Hola  -contestà Fina.
-T'agrada aquest llibre? -preguntà el xic.
+És el meu llibre preferit , m'encanta la seva història  -li respongué Fina.

Van estar parlant durant tota la vesprada. Parlàren dels gustos , d'on vivien i de moltíssimes coses. Firmin començà a enamorar-se d'ella , ja que tenien moltes coses en comú , ell també d'ell.

Es feia tard i Fina li digué que demà es veurien , que havia de tornar a casa. Quedàren allí a la llibreria per a veure's el proper dia però Fina no aparegué. Firmin estava decebut i preocupat. Dues hores més tard aparegué Fina demanant disculpes per la tardança.

-No he pugut arribar abans , ho sent -digué Fina.
+No cal que et disculpes preciossa  -li respongué Firmin.
+Tens fam? -preguntà Firmin.
-La veritat és que un poc si -contestà Fina.

Començàren a menjar vores i cantons de llibres , una afició que tenien en comú , pero poder llegir mentre ho feien.
Així acabàren el dia. Bé , el dia i la vida , ja que no es van separar l'un de l'altre mai més.

Mirall Trencat

Per si després d'haver llegit el llibre us heu quedat amb ganes de més, ací copie una noticia publicada a la web http://www.vilaweb.cat que diu el següent :


Televisió de Catalunya estrenarà dimecres, 17 d'abril, la sèrie 'Mirall trencat', adaptació de l'obra de l'escriptora barcelonina Mercè Rodoreda. L'adaptació televisiva d'aquesta novel·la, l'ha duta a terme una de les personalitats més notables del teatre català contemporani, Josep M. Benet i Jornet, que en va rebre l'encàrrec a final dels anys setanta, si bé el projecte va restar llavors en via morta. Ara fa un parell d'anys va tornar a sortir gràcies a TVC i Diagonal Televisió, amb la col·laboració de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Via Digital. La sèrie, amb un pressupost de 2,2 milions d'euros, consta de tretze capítols de cinquanta minuts, i hi participen Carme Elias, Emma Vilarasau, Irene Montalà, Miquel Sitjà, Abel Folch, Ramon Madaula, Julieta Serrano, Jordi Boixaderas, Marieta Orozco..., sota la direcció d'Orestes Lara. 'Mirall trencat', escrita el 1974, és una saga familiar de tres generacions, explicada seguint la tècnica de la novel·la psicològica clàssica, però amb trets de narrativa mítica en què el veritable protagonista és l'espai. Recordem que Catalunya Ràdio ha dedicat enguany un especial a Mercè Rodoreda, titulat 'Estimada Rodoreda'

A més, també he trobat a Youtube fragments de la novel·la.

TÒKIO BLUES- ARANTXA BENAVENT

TOKIO BLUES .

Perquè? Perque has desaparegut així de la meua vida?
Tu vas ser i seràs la millor persona per a mi , però tinc que acceptar la teua
pèrdua .
Sé que aquesta carta no té cap sentit ja que mai podràs llegir-la , però espere
que desde el lloc on ara t’encontres , el cel , ho veges , mentre escric totes
aquelles coses que vam fer junts en aquell passat tant bonic i imborrable a la
meva memòria .
Recordes aquelles caminates junts ? No se si t’ho vaig dir alguna vegada i en
algún moment però et puc asegurar que van ser els millors dies i moments de
la meva vida , tots aquells fins i tot ara que els recorde plore perquè mai més
els podrem fer junts .
I el dia del teu aniversari?  Recordes ?
Tu ploraves perquè recordaves molt al Kizuki però jo vaig saber com consolarte i aquella nit vam fer el amor com mai podriem imaginar algún dia  , crec que
eixa nit vam demostrar els dos que teniem química , i no poca .
Però des d'aquell dia tu … et vas transformar un poc , pot ser per la meua
culpa ? Mai arribare a saber-ho.
Acabares en aquell centre aïllat de tota la resta del món per a poder
recuperarte , però no , vas decidir acabar molt pijor .
Quan vaig anar a visitar-te , aquells dies jo et veía bastant bé , però  que
equivocat estaba . . .
Vas acabar amb la teua vida un temps més tart . Perquè ho feres? Jo et volia.
Canviant de tema , pensé que tu i el Kizuki estareu molt be allà al cel , on
ara s’encontreu , però únicament dir-te que pronte ens tornarem a veure i
passarem tota l’eternitat els tres junts .

FÍ

FIRMIN - ARANTXA BENAVENT.

Hola Ginger .

Hem dirigisc a tu per a fer-te saber que la visita que hem feres l’altre dia no
va anar com jo esperaba , per tant m’agradaria que dies abans de la meua
desparició , sapieres el que a continuación vaig a dir-te .
Desde el primer dia que el vaig veure através d’aquella pantalla que ens atrapa
a tots , vaig notar ja els primers impulsos amorosos , les primeres formigues
que apareixen quan t'enamores d’algú , el amor que hui dia encara creix al meu
interior .
Veure’t per mitjà de la pantalla de cine era el moment del dia que esperva
desde que em despertava fins que hem gitava altra vegada . Però tot no
era tan bonic com m’agradaria , ja que en realitat totes les nits pensaba en
tu i plorava , no per pena ni por ,  si no per les nostres grans diferències
físiques ; tu ets una persona molt guapa , i jo , en canvi , una rata lletja .
Per desgracia tot no es tant fàcil , tot no es tant bonic com dessitjava , si jo
hagués sigut una persona físicament de carn i os m’hagués agradat mantindre
alguna xicoteta relació amb tu , amb el meu amor platònic que cada dia he anat
donant-me conter que estaba més lluny .
Però resulta que aquestes imatges sols les podria veure als meus somnis i que
desgraciat em senc en aquestos moments .
Ja no se que més puc dir-te , tot el que senc ja t’ho he demostrat , sols
recordar-te que has marcat un abans i un després a la meua vida sentimental
i m’agradaria que abans de anar – me’n  d’aquesta ciutat , tinguerem un últim
encontre els dos sols a poca nit per a saber la teua resposta .
Un salut i ens vegem pronte .

Firmin .

Pedra de Tartera

L’últim ball de la mare

Aquests últims Nadals han sigut molt tristos, el 25 de desembre la mare ens va deixar. Va caure malalta uns quants mesos avanç, però a pesar de les xicotetes millores que havia fet, els metges ens digueren que seria molt complicat que passarà d’aquests Nadals, i així va ser. Però no podia deixar-la anar sense que complirà el seu últim desig, fer un últim ball, com aquell que va fer amb el pare quan eren joves i on li va demanar la seva mà. Volia fer el seu últim ball amb el seu fill. Aleshores, sense música, vam començar a ballar, espai, per no fer-li. Va ser un moment molt bonic, vaig veure el somriure de la meva mare metre murmurava l’entonació de la música, era un dels primers somriures que li veia fer des de que estàvem a Barcelona, i seria el últim perquè, al matí següent , els metges ens portaren una mala noticia: la mare havia mort. Però no estava del tot trist, perquè vaig veure complit l’últim desig de la meva estimada mare, fer el seu últim ball.

Els formatges assassins

-Mai a la vida hauria pensat que un trosset de formatge pogués ser tan perillós, per això, no degueu de fiar-se mai de ningú.- els deia Firmin als seus nets.- Tot va començar quan el bibliotecari em veié per primera vegada, es quedà amb la mirada fixa en els meus ulls grans i negres. A l’endemà, el bibliotecari vingué com sempre amb una caixa de formatgets a les mans. Jo hem pensava que això era una mostra d’apreci, hem pensava que algú en el món hem volia i hem tenia afecte, però eren els formatges assassins, hem van fer patir tant que quasi hem muic. Per això, ratetes meues, heu d’anar en compte en el que mengeu i de qui ho mengeu, tingueu-ho sempre en compte.

            I les xicotetes ratetes seguiren jugant amb aquell piano xicotet i rosegat pel temps, aquell piano amb el qual vaig ser tant feliç durant la meua estància amb l’escriptor. Però això és un altre capítol diferent de la meva vida que els contaré als meus nets un altra tarda de pluja.

Diafebus

Diafebus caminava amb pas ferm, avançava entre la multitud. La musica no parava de sonar, els plebeus no paraven de dansar; somriures, rialles, tot d’una. L’olor a roses fresques i almesc estava a l’ambient. Girà la cantonada i després recte, esquerra, dreta però sempre avant. Accelerà el pas. Els grillons li exprimien les mans. Tenia els punys tancats, la ràbia recorria cada centímetre del seu cos; el cos cauria, l’anima prevaleixeria.

Els turcs l’havien enxampat.

Arribaren al Palau del Soldà. Un palau de marbre s’alçava davant els seus peus, una gran cúpula daurada reflectia la llum del Sol, poderós i brillant. Sonaren les trompetes de forma estrident.

Aparegué el Soldà; pell marró, ulls negres, com el seu cor. Aquell heretge tenia que morir. La promesa es compliria.

Amb un crit empentaren Diafebus. Besà el terra, calenta, amb olor a sofre.

Diafebus s’alçà, notava com les seves palpitacions augmentaven, un calor li recorregué tota l’esquena. Una gota de suor li cremà el front. Cridà, fort, un crit desgarrador. Separà les mans, amb una força descomunal trencà els grillons.

Començà a lluitar, però els turcs creixien en nombre. El Soldà des de el balcó reia. Com un cristià sol gosava rebel·lar-se contra el profeta?.

Però poc a poc la rialla minvà, els turcs morien ofegats. 

Des de aquell dia el Soldà entengué.

Els seguidors de Crist  eren forts, valents, amb el cor de ferro, portadors de la senyera de l’honor, lleials . Els seus homes no tenien aquell carisma ni l’alcançarien mai.

 El Sol es pongué Diafebus tornava cavalcant, endinsant-se cap al bosc. Deixava arrere el que havia segut una gran civilització, un gran adversari. Aquella terra ara quedava tintada de sang. El marbre mai més seria blanc.

C.

Mirall Trencat - Esteban Espí

Armanda la criada de la família una vegada es demolida la casa en la que ha treballat durant tant de temps coneix a un constructor . Aquest li proposa treballar com a criada en una casa d´alt nivell adquisitiu .

Una vegada ja construïts els apartaments comença  ella a treballar amb aquesta família . Moltes vegades li venen records d´aquells gran moments viscuts amb la família ,sentint el piano del salo , aquella gran tronada que es refugiaren a la cuina ....

Des d´un primer moment comença a notar una presencia sobrenatural  al terrat de la casa ,  en un principi no li va donar molta importància però conforme hi anava passant el temps cada vegada aquesta presencia hi tenia més força , aleshores decideix informar als propietaris dels apartaments en els que hi treballava .Una vegada informa  als propietaris pareixia que tot hi haguera  tornat a la normalitat, però aquell dilluns per la matinada quan la senyora de la casa salsa per a desdejunar se li va aparèixer una silueta (maria ) i li va preguntar si sabia on estava Ramon , aleshores la dona es va asustar i se’n va anar d´aquella casa . Un temps després el rumor s’estengué per les altres cases construïdes i la gent abandona aquella urbanització de cases de luxe  pel rumor d´aquell fantasma que era Maria.

Tòquio blues Esteban Espi

Quan va rebre la tràgica noticia de la mort de la Naoko , va prendre la decisió d´anar de viatge per a intentar superar la  mort de la que havia sigut la seua amiga durant tant de temps . En un d´aquells viatges pel  Japó es va re encontrar amb el que havia sigut durant prou de temps el seu company d´habitació a la residencia . Feia molt de temps que no hi tenia noticies d´aquest, al veure’l , es va alegrar molt però al mateix temps va sentir nostàlgia ja que li venien els records  d´aquella època en que ell havia mantingut la relació intima amb la Naoko  . nomes veure´s es van dirigir a un restaurant proper de la zona , allí  li va preguntar perquè estava tan trist , aleshores ell li va contar el que havia ocorregut  i el perquè d´aquests viatge . Aleshores ell li va recomanar que hi tenia que fer front a la situació i que anara a parlar en la Midori per refer la  seua vida  .

Quan es va dirigir a la casa de Midori li va demanar perdo per tot lo ocurrit , aleshores es van abraçar i ho van culminar amb un gran bes d´amor.

TOKIO BLUES

Toru acava de rebre la noticia de que la Naoko s'ha suicidat, per un moment es queda parat, com si el cor li s'hagués congelat. No ho podia creure, aquella noia a la que ell tant estimava ja no hi era entre ells. L'endemà fou l'enterro, però com que una persona què es lleva la vida no hi pot ser enterrada al cementeri la veren cremar. Toru encara no ho podia creure i decidí no estar en eixos moments tan critics amb la familia de la Naoko.
Els pares de la Naoko, una vegada tenien les seues cendres, decidiren que el millor seria expandir les seues cendres per el bosc on li agradava tant jugar quan era menuda.

Toru va passar uns dies tot sol, aillat del món. No volia saber res de ningú, cada vega estava pitjor, només s'alimentava a base de alcohol i altres porqueries. La seva vida s'havia derrumbat per complet, la Midori va estar cridant-lo però no li contestava.

Una  matinada en la que ja no podia més va decidir fer una locura, va acabar amb la seva vida, però avanç de fer-ho va decir escriureli unes paraules a la Midori, on li deia que sentia molt tot aço pero la seva vida no avançava en eixos moments, i era l'unica forma de posar fí a tot aquell patiment. Finalment li va dir que no l'oblidara mai, que sentia tot el que estava passant i que el perdonara algun dia, però ell no podia seguir amb aquesta situació.

La cultura japonesa

Aquest trimestre he llegit el llibre Tokio Blues i com que tant l'autor, com l'escenari on transcorre l'acció, com els personatges son japonesos he decidit fer el meu últim comentari sobre la seua cultura, desconeguda per la majoria de nosaltres.

La cultura del Japó és el resultat d'un procés històric que comença amb les onades immigratòries originàries del continent asiàtic i de les illes del Pacífic, seguit per una forta influència cultural de la Xina.

A finals del segle XIX, on el Japó s'obrí definitivament a la influència occidental. Això ha donat com a resultat una cultura diferent a la resta de cultures asiàtiques.

Un aspecte que ha tingut un paper significau en la cultura japonesa és l'idioma. Al Japó, les interrelacions personals estan molt influenciades per les idees d'"honor", "obligació", i "deure" que representa un costum diferent al de la cultura individualista i liberal dels països occidentals.

Per una altra banda, els japoneses posseeixen un sentit de l'humor intrínsec i complicat, que es reflexa molt en el seu idioma, la cultura, la religió i l'ètica i a vegades és considerat com molt difícil d'interpretar per altres cultures.

Vestimenta típica

En general, hui en dia els Japonesos vesteixen roba d'estil occidental en la seua vida diària. El Kimono o vestit tradicional Japonès el porten en les grans ocasions.

Els quimonos que porten les dones Japoneses són coneguts a tot el món per la seua elegància, detall en la decoració i com no preu. Per molts el més elegant és el uchikake, que és el que porten les dones en el seu casament. És un vestit de seda decorat amb dibuixos realitzats en fil d'or i plata. Els patrons de disseny més comuns són els de flors i ocells.

També les mànigues del quimono diferencien les dones casades de les solteres.

Religió

Les principals religions al Japó són per ordre el Budisme, Sintoisme, i Cristianisme.

La majoria dels japonesos no estan afiliats a una religió en particular, al seu torn ells incorporen diverses característiques de moltes religions en la seva vida quotidiana i que aquest procés és conegut com sincretisme, i per tant celebren festivals pertanyents a diferents religions, com ara el budisme, el cristianisme i la religió shinto.

El cristianisme és introduït al Japó en 1549. Pràcticament va acabar un segle més tard, sobrevivint només a l'àrea aïllada al voltant de Nagasaki, va ser presentat de nou a finals del segle XIX i es va estendre a poc a poc. Actualment aquesta religió té 1,4 milions de fidels, que inclouen un alt percentatge de persones importants en l'educació i assumptes públics.

Una de les religions més practicades al Japó és el Shinto , Que és alhora la religió nativa del Japó i que és exclusiva d'aquest país, va ser l'única religió que existia abans de l'arribada del budisme al Japó i va marcar notablement la mitologia japonesa. Involucra una religió politeista que es realitza en els temples shinto, I que es basa en quatre afirmacions: tradició i família, amor a la natura, purificació i la celebració de les festivitats tradicionals. No posseeix cap cànon o llibre sagrat, i és una religió que no està interessada en fer créixer el seu nombre de fidels, per tant aquesta religió no s'ha expandit a nivell mundial. Va ser una religió estatal des de l'Era Meiji fins al començament de la Segona Guerra Mundial.

Gastronomía

És similar a la gastronomia xinesa que fa als aliments bàsics, Que estan basats en cinc aliments rics en carbohidrats: arròs, blat i civada i fesol i mill comú (plantes del gènere Echinocloa).

Els plats, coneguts com okazu, Tenen la funció de donar sabor al menjar principal, i en general són salats.

Un menjar japonès estàndard sempre consisteix d'una tassa d'arròs japonès (gohan) com shushoku, i d'acompanyament tsukemono (adobat), que és una tassa de sopa i una varietat de plats okazu com peix, carn, vegetals, etc. També té com a costum nomenar els menjars depenent de la quantitat de okazu que acompanyen l'arròs ia la sopa.

Els dolços i aperitius més coneguts són els wagashi.

Quant a les begudes tradicionals, el te verd té predomini en les begudes no alcohòliques. Pel que fa a les begudes alcohòliques, es destaquen el sake, el shochu, El awamori i el umeshu.

Júlia.

Júlia estava dessolada, no s’havia quin rumb agafar en la seva vida, desde feia uns diez estava estranya, no en tenia  el que li passava… La vida a la fàbrica era molt dura, tot el dia  treballant per a després arribar a casa i fer encara més feina…  veia que no hi traia  ningun fruit, anava per anar perque era la seva obligació i perque no sabria que fer si no hi anara… Després estava Rafelet un altre tema que apart de la fabrica també la preocupava…

Rafelet era un xic explendit, la millor persona que havia conegut mai, havia estat amb ell durant nou mesos, mol feliços per a ella i que no canviaria per res del món. Pero desde feia unes setmanes, es sentía extranya amb ell.. no s’havia perque li passava aixó, tal vegada l’amor que sentía per ell i la passió s’havia acabat i ara tansols quedava una rutina?  No volia pensar en deixar-lo perque el volia molt, li encantava estar en ell, es reïa molt, sempre l’ajudava quan estava trista, feia molte coses per ella. Júlia, moltes vegades pensava que si no l’estimara de veritat no  les faria i passaria olímpicament  d’ella. Una vegada, quan va eixir de la fàbrica  estava mol trista perque el seu amo l’havia monegada i ell sense pensarseu, va vindrer desde Albaida, tansols per abraçar-la i fer-la riurer, per a que es sentira millor i no plorara.

Si, Rafelet era genial, estava convençuda de que no trobaria un altre xic com ell, peró, Júlia cada vegada que anava passant el temps podria donar-se conter de que el veia més com un amic que el que realment era…