La bandera tenia
que ser hissada.
El Sol entrava
per la bruta finestra de la seva cambra, tenia que netejar-la. Es fregà els
ulls mirant cap a la imatge enganxada a la paret dreta de l’habitació, girà el
cap bruscament i com de costum, Toru no estava a la cambra; hauria tornat a
eixir, de nit, amb aquell babau idiota de l’habitació del costat.
Tan si valia, anà
cap als banys.
Ja eren les 6:00,
baixà cap al pati principal, donà un llarg passeig. Observava de forma relaxada
com la llum càlida feia relluir el mastil que hores després tindria que
encarregar-se de netejar... Això ho faria més tard.
S’estirà a la gespa,
respirà amb força l’aire, els
seus pulmons s’eixamplaren, soltà l’aire: sabia que estava llest.
Tornà cap a la
seva cambra,
l’ambient de la residència s’havia animat un poc. Alguns
estudiants ja s’havien llevat, el menjador començava a plenar-se, un dolç olor
a mel impregnava l’aire.
Al arribar a la
seva planta,
recollí les seves cosses, tornà cap a l’entrada, eixí al pati,
eren les 7:00.
Començà a escalar el mastil.
Duia la bandera
lligada al coll. Els seus músculs es contreien i es relaxaven. Alcançà el punt més alt, segué es nugà ben fort la
bandera al coll, casi arribà al punt d’asfixia. S’aixecà, obrí els braços en
creu, donà un crit desgarrador i es llançà al buit. Notà el seu cos lliure,
suau, fi, com mai s’havia sentit. Durant uns instant formà part del paisatge. Aterrà
fortament contra el sol, entre obrí els ulls, tot era roig: per fi havia mort,
jove bell, per la pàtria.
Oblidant totes les paraules que ressonaven per la
residència entre els murmulls de la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada