La Innocent

Miquel estava molt trist després del soterrament d’Elisa. Ell ja no volia viure més, volia morir i estar amb ella, allá on estiguera. Ell l’únic que pensava era que la culpa era d’ell per haver menejat tant l’assumpte d’aquell assassí, Vicent. Miquel el que va fer en aplegar a casa, amb el mocador a les mans i torcant-se les llàgrimes, va ser pensar i recapacitar. Va agafar la ginebra que bevien els dos, quant ell va estar apallissat per eixos homes al carrer al descobrir els paquets amb droga.
No s’ho podia creure el que havien passat, va ser tot molt ràpid, pareixia ahir quant es van conèixer a aquella oficina i es van anar a fer el café, mirava la casa i no estava ella, ho notava tot molt buit. L’únic que feia era veure i veure i pensar, no l’importava ara res, només que l’Elisa. No parava de plorar i susurrar que volia estar en ella.
No s’ho va pensar més, va escriure una carta de despedida igual que va fer l’Elisa, on posava tot el que anava a fer, el perqué i el més important, una carta a la seva familia per a que quant el veieren al pis s’assabentaren el que ell els volia. Menys al seu pare, a son pare no li va deixar res, ja que aquell no mereixia ni el seu perdó.
Va agafar la corretja amb que es va penjar l’Elisa i la va posar al mateix lloc. Va pegar una tragallada a la ginebra i ho va fer. Vicent va morir suïcidat a l’endemà que ella. Ell estava enamorat, on ho repetia en tota la història, i el més important, estar amb ella.