La Pell Freda

De sobte no em podía creure el que estava vivint, jo tant sols era un oficial atmosfèric. No podía asimilar  res, era imposible l’existència de tants monstres. Ens rodejaven per tots els costats. En Batís i jo els disparàvem a uns i  matàvem els altres però pareixia que no sortia efecte. Em feia la impresió de que es multiplicaven o que es reproduien d’una forma extranya, cada vegada hi eren més.

Ja no ens quedava pólvora, ni bales ,ni  res amb el que lluitar. Havíem de decidir, entregàvem a l’Aneris o enviavem a pastar fang la nostra supervivencia. En Batis no es rendía. Va decidir lluitar amb ells amb les seues pròpies mans, sense cap arma. Donc si, va ser una gran sorpresa, després de haver-me rendit gràcies al Batis ens salvàrem. Aquest s’adonà de que els citauques ens havien estat atacant sense cap motiu, sols com a una forma de protegir-se del mal que creien que nosaltres, uns éssers extranys per a ells, anàvem a causar-los.

Després d’aquest dia, no ens han tornat a atacar i hi ha pau a la illa.