Café, l'últim colom.

La vida des del meu punt de vista era molt diferent que des del punt de vista de la nostra prontagonista, Natàlia. Jo vaig ser un dels primers coloms en estar a casa seva. El seu marit, Quimet, era un enamorat de la meva raça. Es pasava tot el dia parlant-li a Natàlia de nosaltres. Ademés que li deia a la seva dona Colometa. Em diuen Café i vos explicaré la caiguda de la meva raça a la casa d'aquest matrimoni. Al principi sols erem jo i una bella colometa. Però poc després l'home de la casa volgué fer negoci amb nosaltres i la familia augmenta. Prompte vingueren dues criatures precioses, primer l'Antoni i després la Rita. La dona de la casa començà a treballar en una casa i aleshores va començar la nostra relació amb els dos xiquets. Tots els matins els passavem dins del pis amb aquelles dos monades. Un temps després ens insalaren en una habitació molt obscura, a dins del pis. Tot pareixia anar vent en popa, però un dia la Colometa explotà. Ja no suportava més estar en aquella situació i decidí posar fí al periode dels coloms en aquella casa. Es pasa mesos intentant acabar amb nosaltres, el que feia era sacsejar els ous dels nostres estimats colomets per a que no nasqueren. El seu pla havia funcionat, habia acabat amb nosaltres per sempre més. L'ultim que vaig quedar vaig ser jo, que vaig morir una tarda al terrat on tan m'agradava passar les vesprades solejades, prenent l'aire. Va ser un hospedaje molt llarg però va acabar mal per alguns companys. No obstant això li agraeixc la cura que va tindre de nosaltres la Natàlia, perquè si haguera sigut pel tarròs d'en Quimet no haguera aplegat a aquesta llarga edat.