Sidarap

Aigua. Respirava aigua. Inspirava, i, aquella substància entrava per els seus orificis nasals, oberts al màxim, baixava cap als pulmons, fent-los eixamplar, fins l’última vàlvula. Expirava, l’aigua sortia ràpidament cap al que era la seva font de vida, la Mar.

Allà baix l’ambient era fresc, silenciós. Nedava lentament notant com l’aigua, salada feia brillar la seva pell.

En aquell lloc tan magnífic, no estava sola, tota una gran família l’esperava. En arribar a aquelles aigües conegudes, les que xiuxiuejaven des que era petita. Tot començà a cegar-la i de sobte: COLOR.

 El plata de la sorra, les “sarga” marcaven l’ inici d’aquell territori. Les “eklònies”, les quals agafaven un to rosa brillant, lluent. Les “carminco” (o així les anomenava ella) eren algues daurades, les quals deixaven entreveure la llum per les seves fulles, els corals, immòbils, estàtues dels segles, quiets. Un banc gegant de peixos xitxarra, volaven damunt el seu cap entraven i sortien de l’agua deixant veure majestuosament els seus colors. Un peix lluna solitari passà lentament per el seu costat, el seu lateral reflectia la brillantor de la seva pell. Un “calu” xocà contra ella, moltes bombolles començaren a sortir, s’enlairaven cap amunt, amunt, amunt, tots els colors mai vistos d’aquell lloc s’enlairaven cap a la superfície, quasi aplegant a dal, però quan pareixia que el secret de la majestuositat d’aquell lloc anava a ser revelat, explotaven.

I com no, els seus amics els quals feien que l’aigua fora encara més blava.

Poc a poc arribava, sentia els seus cants, suaus i harmoniosos, ja estava més prop, eren més intensos. Aquells sons viatjaven per tot l’oceà . Nada amb més força, l’aigua la convidava a anar-se’n, però ella insistia. Pujava el volum fent ressonar cada cèl·lula marina. L’últim crit ressona dins el seu cos. Entenia una paraula sonora, molt divertida de dir, la seva llengua ressonava quan la deia, feia cosquerelles.. Però, pensà i pensà. TERRA? Què era Terra? Per què volien anar-hi?

 

 

C: Ací teniu la música la qual m'agradaria que escoltareu, mentre llegiu.

 

Firmin Jordi Oriola

Firmin.

Derruida la meva anterior casa, tan sols hem quedava tornar a començar de nou com una simple rata de carrer. Una de les coses mes dures fou el tenir que rebuscar entre els femers per trobar una mica de menjar comestible per dinar o sopar. Però el que mes he trobat a faltar durant eixe temps, fou la manca de llibres per llegir, vaig passar aquell any sense poder llegir cap llibre. Vivia a un clavegueram un barri mes allunyat de la meva antiga i primera casa, el clavegueram estava al costat d’un bar de menjar rapit, així que solia tenir menjar, encara que no en massa bon estat, per no dir que solia ser pèssim...

Mes avant, mentre passejava per els carrerons, vaig trobar una biblioteca i vaig decidir entrar al subterrani, on hi havia una mena de almaçen dues vegades mes gran que el de la meva primera biblioteca, així, que sense pensarmeu dues vegades em vaig decidir posar a viure allí, espere tenir mes sort amb aquest bibliotecari que amb el primer...

 

Jordi Oriola Marco.

Pedra de tartera Jordi Oriola

Pedra de tartera.

La cel·la  a la que ens trobàvem els nens i jo era una cel·la obscura, freda, no hi havia tres parets i una reixa, mes bé hi havia quatre reixes, al davant, hi teníem la reixa amb la porta, i als costats i al darrera, unes reixes que ens separaven d’altres famílies, d’altres mullers angustiades amb els seus nens i nenes, que al igual que nosaltres, no sabien si els seus marits estaven vius, morts, presoners... La humitat traspassava les parets que del local on estàvem tancats, per un petit forat podíem veure el cel, negre , amb núvols de pluja, que queia com si de les llàgrimes dels nens apartats del seu pare es tractés. Ara tan sols quedava ser forta, però, en aquell lloc, era impossible pensar que mai mes podríem tornar a ser lliures com abans, que mai mes tornaria a ballar amb el Jaume a la festa major del poble, que potser, en un moment donat, m’arravatarien les meves criatures, que era l’únic que em quedava, i que em quedaria tota sola per sempre...

Jordi Oriola Marco.

 

Tirant Lo Blanc

Tirant Lo Blanc

Joanot Martorell

Tirant es va dirigir cap a València, on els moros havien saquejat la ciutat de Torrent i es dirigien cap a la capital,aleshores va prendre tots els homes que van veure aquesta campanya com una nova croada,al exèrcit de Tirant s’hi van unir gents de tota Itàlia des del ducat de Milà fins al port d’Ostia,gents de tot tipus de classes,també varen passar per Grècia i pressupost gents de les tres corones d’Espanya.

Tirant al comandament d’un exèrcit de 50000 soldats s’enfrontava als moros que comptaven  amb 70000 soldats provinents de totes les províncies musulmanes,quan l’exercit cristià va desembarcar en Valencià es van disposar a defendre la ciutat de forma que quan ells moros van arribar van acometre contra la fortalesa causant grans destrosses en aquesta i moltes baixes als dos bàndols però a la fi de l’asseig els moros es van retirar i la ciutat va quedar en mas cristianes.

Si això és un home

SI AIXÓ ÉS UN HOME.

Primo Levi.

 Primo Levi,al 1943,tem la persecució dels feixistes,aleshores decideix  viatjar a Anglaterra ,la vesprada del 5 de maig fuig cap a Gènova per a agafar un vaixell,va eixir del camió en el que viatjava amb demés jueus que buscaven la libertad,en arribar a Gènova va observar la bellesa de la porta de pedra datada del S. XVI,el camió el va deixar allí,eren les 12 del migdia i el sol lluia a plena llum,va seguir el camí de terra fins trobar el mercat municipal,allí va comprar algo per a menjar i va posar direcció al port,mentre que passejava per els carrers humits que s’amagaven  del sol entre una petita capa de musgo verd.

Després de buscar per tot arreu va arribar al port,que s’estenia per tota la platja formant  un vertader formiguer de persones anant i tornant carregats amb caixes, conduint coxes o pujant als vaixells,l’olor a salitre l’invadia i el feia sentir mes prop d’Anglaterra,al caure la tarda va anar cap un vaixell on estava pujant gent a colps,al aclarir-se un poc l’escena va veure una companyia de camises negres organitzant l’entrada,ràpidament es va ocultar darrere d’unes caixes,un anglés el va veure i li va prestar una jaqueta seva per fer que semblara anglés  i el va guiar fins un vaixell on ell anava a pujar per tornar a la seva patria,d’aquesta forma va aconseguir muntar a la màquina i va emprendre el viatge cap un país amic per als refugiats.

Firmin

Aquesta es una història d’una rateta anomenada Firmin que escomença a tindre un amor molt fort cap a la literatura, si si heu llegit be una rateta que possiblement llegeixca més llibres que molts dels alumnes de Batxillerat.

Firmin no es conforma en saber llegir llibres sino que ell el que vol es arribar a ser entes per nosaltres les persones que tots ja sabem que som molt superficials i podem discriminar a molta gent sols per la seua aparença.

Doncs la rateta s’enfronta a nosaltres i apren una frase per comunicar-se mitjançant signes amb les persones, però sols consegueix rebre crits, i discriminacions cap a ell, desapareixen tots del seu rededor, no són capaços ni de parar a escoltar a la pobra rateta la qual acaba trobar un mínim d’humanitat i es recollida.

Aquesta es l’història d’una rateta la qual no segueix el camí que solen seguir alló que anomenem “roedors” i finalment consegueix el repte que ell s’havia inposat, aleshores al lector pense jo que li dòna un missatge clar el qual és, proposeu-se les coses i lluiteu per ells que amb treball i costància tot es pot conseguir i això es precisament el que fa la rateta durant tota l’història, va superan límits que al principi creus que es impossible que pase alguna cosa semblant pero qui sap tot es posible.

Tòkio Blues. Maria Tortosa Navarro

En aquell dur moment la Naoko no pensava , no tenia res al cap. Ho va fer. Es va penjar.
Durant l'instant en que la noia caía , tot se li va fer de colors , blanc , roig , verd...fins acabar en negre. Una mica després d'ocorrer allò , la Naoko estava insegura , no sabia que fer ni on anar. Allà on era tot era blanc i esponjós i sols veia sombres a tots els racons.

La noia va seguir caminant fins arribar a un pilar on hi havia un xic alt , en Kizuki. Al veure'l va anar corrent a donar-li un abraç ben fort i els dos començàren a plorar desconsoladament.

Quan es van relaxar , en Kizuki l'agafà de la mà i caminàren callats fins que ningú pogués veure'ls. Naoko li contà tot el que havia passat , perquè va fer aquelles coses i tot el que va ocòrrer amb Toru.

En Kizuki la va saber perdonar com cal i van estar junts per tot el que els quedava d'eternitat.

Pedra de Tartera

Ara vos demanaria que es clavarem en la pell de la Conxa una jove que als pocs anys li diuen els seus pares que no es pot quedar en ells i que té que anar-se’n amb els seus tios, com reaccionarieu vosaltres?? 

Penseu que de per si en aquells temps estar en els teus pares amb pocs recursos ja es faría complicat , doncs imagineu saber que dificilment tornaràs a estar junt a ells, que es poden morir i tu ni t’adonaries o com a molt tindries notícies de la seua mort el dia del seu enterament.

Tenim que afegir la mort del seu tio als pocs anys d’estar a casa d’ells i tindre que veure a la seva tia sempre vestida de negre i en unes ganes nules de fer un mínim de moviment, i per si no fos poc té tres fills que són la seua alegria (Elvira,Angelta i Mateu) i es troba en l’obligació de separar-se del més menut en Mateu i d’anar-se’n a fer les faenes pesades i sense cap dret (secresta podríem dir) amb les altres dos filles i per culminar l’història al tornar a casa descubreix que el seu estimat home Jaume ha sigut assassinat.

Doncs aquesta es l’història de Pedra de Tartera un llibre fácil de llegir on et trobaràs ràpidament a dins de l’història i on et donaras conter de que nosaltres hui podem dir que som uns grans afortunats per tindre tot el que tenim.

Firmin. Álvaro Espí Mas

Amb aquesta història , el que més m'ha fet parar a pensar, és amb la capacitat que adquirix aquesta "rata".
Una  "rata" que vol semblar-se a un humà? Un poc extrany la veritat, però també veig l'acceptació que hi té per alguns humans, en especial un dels seus "amos" que el tracta de la millor manera possible, tenint-lo a la seva casa. L'història en realitat es un poc extranya per eixe sentit,  una jove "rata" , la que hi fa 13 de la seua familia.. una mare que beu.. un tó molt graciós. Doncs bé, per una part aquesta "rata", dius, "en dóna llàstima aquesta", jo crec que en dóna llàstima per la part de que, no es acceptada, per el simple fet de ser diferent.. es a dir, al temps que hi estem actualment molta gent no és acceptada, ja per ser d'altra religió o raça.. per tant en aquest llibre veig una crítica en aquest aspecte. Una rata en capacitat molt bona, per el simple fet de ser una rata, no es igual, ja sé que també es un animal i es un poc irreal, però posantse en aquest aspecte jo ho voria d'aquesta forma, finalment dir que aquest llibre té un acabament molt extrany, es a dir, tornem arrere, i per aixó et desconcerta un poc, ja que t'esperes altra final.

La llibertat en flames. Álvaro Espí Mas

En aquesta història hi ha un personatge que m'he fixat molt a l'hora de llegir, aquest personatge és Marieta Floreta, aquesta xiqueta de tan sols 7 anys, es una persona que ha fet que el bosc verd tornara a ser el que era abans, també cal destacar la seua capacitat de raonament, tot el que deia tenia un sentit inpropi d'una xiqueta d'aquesta edad, s'explicaba com un llibre "obert", tot el que deia tenia molt de sentit , i aquest fet, és el que farà que el bosc verd torne a ser el que ha segut sempre.
Des d'un principi els comentaris que hi va dient sobre aquesta noia, feien pensar que pot ser fóra siemplement com uns "aludits" d'altres personatges cap a Marieta per aixó els altres habitants del bosc verd feren cas al que hi deien, per aixó dius:"pot ser no siga tal com ho pinten", pero al llarg de l'història veus com eixa Marieta que era una simple xiqueta, té una capacitat molt més gran que qualsevol altra persona d'aquell món, finalment dir que aquest personatge ha sigut el que més m'ha interessat, ja que tot el que deia, tenia molt de sentit per a la vida propia, i per al tema tractat ha aquesta història, La llibertat en Flames.

La Pell Freda -Esteban Espí Boluda

La pell freda tracta d´un atmosfèric que va a una illa , en la qual hi te que estar 1 any sols fins que hi tornen a buscar . El que més sorprèn , es que l’únic habitant de l´illa no hi vaja a rebre’l , aquest es Batís caffó , que esta al far . Eixa primera nit descobreix que per la nit apareixen uns granotots contra els que hi tindrà que lluitar per a sobreviure . En un principi Batís caffó  no hi volia tindre relació amb l’atmosfèric però després s’alien per a poder superar els atacs del granotots cada dia més nombrosos y mes perillosos , per açò l’atmosfèric va també a viure al far .També hi apareix Aneris la qual serà desitjada per els dos i motiu dels quals  Batís caffó hi tindrà cels de l’atmosfèric ja que aquest hi mantenia relacions sexuals .  Personalment a sigut un llibre que m´ha agradat molt , degut a que quan mel estava llegint hem situava com si estiguera a l´historia . Em pareix que es una novel·la  molt psicològica ja que realment amb les descripcions y els atacs dels primers dies quan el atmosfèric estava sol hi podies pensar com de mal podria estar passant-ho i com hi tenia que aguantar així durant 1 any en la qual cada nit ataquen unes besties i hi tens que estar pendent per a sobreviure . També apareix la situació de com satisfer les necessitats sexuals  amb Aneris. En definitiva podríem dir que es un bon llibre i li’l recomanaria a qualsevol amic o conegut que estiguera interessat en un llibre de aventures .

Firmin - Esteban Espí Boluda

Firmin es un llibre  escrit per Sam Savage , en el qual ens conta una historia d´una rata que es la menuda de 13 germans i que degut a que la seua mare no li donava a penes menjar te que menjar fulles de llibres d´una biblioteca en la qual havia nascut . De tant de menjar fulles de llibres aprèn a llegir . Degut a açò es fa un amant de la lectura . Aleshores deixa de menjar les fulles senceres i sols es menja les vores . Em pareix un llibre un poc trist per a la meua opinió ja que es una rata solitària que es pensa en alguna moment que es persona però realment res d´això i a partir de ahí coneix a un dels personatges en el qual viurà  , però te un final prou trist i incert per a la meua opinió ,  ja que hi podríem canviar el final per a mi que torna amb la seua família o directament poguera ser acceptada per la societat i no ser vista sols per una rata , marginada i apartada per la vista dels humans. En definitiva m’agradaria dir que a sigut un llibre que a estat prou be però no al nivell de la pell freda . Es un llibre que dona moltes descripcions y dona una percepció d´una rata pervertida. 

La Innocent

La innocent podriem dir que es un llibre de d'intriga, on l'autora Isabel Clara Simó, conta una història d'un funcionari de benestar social, que fent la seva feïna, s'enamora d'una jove i guapa xica, Elisa Solbes. Aquesta, que viu alquilada al pis d'un home major, i va a veure a en Miquel, el funcionari, per a demanar-li ajuda respecte a un assassinat que involucra al seu veí i persona que li alquila el pis. 
De cop i volta, en Miquel, va enamorant-se de l'Elisa i sense adonar-se, va involucrant-se en l'assassinat d'aquell home major, que tenia molt que veure en la vida de l'Elisa.
El caràcter i pensaments d'en Miquel, tampoc l'ajuden per a resoldre res, i no manté el treball i l'amor per separat. Alguns problemes amb companys de treball i altres coses el perjudicaran en aquesta història que podriem dir que té un final un poc tràgic.
Nota:7 

La pell freda

Aqueste llibre escrit per Albert Sanchez Piñol, és una mescla de gèneres, entre ells la fantasía, l'intriga, e inclús el terror.
M`ha agradat perque primerament m'encanten les novel·les de misteri i després perque no és com la resta de llibres de intriga o terror, que ocorren en ciutats o en llocs verdaders, sinò que aquest mescla l'imaginació amb el que es real.
I encara que m'ha agradat molt, com ja he dit, jo li haguera canviat el final. No es que no m'agrade sinò, que pensava que s'acabaria d'una altra forma.
Aquesta història de l'oficial meteorològic, en Batís Caffó, l'Aneris, i els milers de granotots, jo crec que va més enllà de una novel·la normal i entra dins dels nostres pensaments i ànima.
La solitud, la supervivència, l'hegemonia del dia a dia, l'amor fan una mescla brutal que deixa aquest llibre en un nivell molt alt.
Nota:9

Jersey roig, cérvol negre

 

La bandera tenia que ser hissada.

El Sol entrava per la bruta finestra de la seva cambra, tenia que netejar-la. Es fregà els ulls mirant cap a la imatge enganxada a la paret dreta de l’habitació, girà el cap bruscament i com de costum, Toru no estava a la cambra; hauria tornat a eixir, de nit, amb aquell babau idiota de l’habitació del costat.

Tan si valia, anà cap als banys.

Ja eren les 6:00, baixà cap al pati principal, donà un llarg passeig. Observava de forma relaxada com la llum càlida feia relluir el mastil que hores després tindria que encarregar-se de netejar... Això ho faria més tard.

S’estirà  a la gespa,

 respirà amb força l’aire, els seus pulmons s’eixamplaren, soltà l’aire: sabia que estava llest.

Tornà cap a la seva cambra,

 l’ambient de la residència s’havia animat un poc. Alguns estudiants ja s’havien llevat, el menjador començava a plenar-se, un dolç olor a mel impregnava l’aire.

Al arribar a la seva planta,

recollí les seves cosses, tornà cap a l’entrada, eixí al pati, eren les 7:00.

 Començà a escalar el mastil.

 Duia la bandera lligada al coll. Els seus músculs es contreien i es relaxaven. Alcançà  el punt més alt, segué es nugà ben fort la bandera al coll, casi arribà al punt d’asfixia. S’aixecà, obrí els braços en creu, donà un crit desgarrador i es llançà al buit. Notà el seu cos lliure, suau, fi, com mai s’havia sentit. Durant uns instant formà part del paisatge. Aterrà fortament contra el sol, entre obrí els ulls, tot era roig: per fi havia mort, jove bell, per la pàtria.

Oblidant totes les paraules que ressonaven per la residència entre els murmulls de la gent.

La plaça del diamant

La protagonista d'aquest llibre es diu Natalia i per a mols de segur que cuan llegiu el llibre penseu que fa coses de xiqueta xicoteta, que es molt incredula i una inocent per com el seu marit Quimet moltes vegades per no dir sempre fa d'ella el que vol. Es més aixo pensava jo al comensament de llegir l'historia, però despres em vaix donar compte que de vegades ser molt bona persona dones l'aspecte de ser "boba" o "bobo" perque cuan mes bona persona s'es mes s'aprofiten d'ella, això no vol dir que no s'hagi de ser bona persona.

Be doncs la Natalia es comporta d'eixa forma, per al meu pareixer, perque per a ella es una forma de combatre la vida. I mes amb un marit despreocupat que fa d'ella el que vol, que s'inventa malaties per a que ella li preste atencio, que fa que deixe la seua feina com a pastisera per els seus supostos cels...
Encara que amb el transcurs de l'historia vegem que alguna cosa a linterior de la colometa ja que ella pensa en assassinar els seus dos fills i suicidar-se ella despres ja que no tenia res que endurse a la boca, ja no per a ella, sino per als seus fills.

EL VIGILANT EN EL CAMP DE SÈGOL

En aquest llibre ens relata l'historia d'un jove de 17 anys que es sent sol i incomprés . Ens conta pels dilemes que passem fins a la relaitat de ferse adolscent, i quan obrim els ulls a eixa realitat no ens agrada gens. Aquest llibre podriem dir que et fa reflexionar i veure el món d'una altra manera, ja que moltes vegades ens hem sentit molt incompresos en un món on pareix que estem sols.

Per a la meua opinió jo crec que aquest és un llibre que deuriem de llegir tots el adolescents, ja que moltes coses de les que li pasen podries sentirte identificat i pot ajudarte a afrontar-ho.
Personalment no és un llibre pesat de llegir, ja que per moments vas interessante per les diferents situacions per les que passa Holden.

LA INNOCENT

La innocent és un llibre que està rodetjat de misteri. Ens conta l'historia de Miquel i Elisa, com aquesto dos junts, intenten resoldre el cas de l'amic de Elisa.
Aquest llibre, rep aquest nom perquè podriem dir que l'Elisa es una tonta que es creu tot el que Vicent li diu.

Per a la meua opinió el final és un poc tragic, ja que l'Elisa es suicida per totes les mentides que li ha estat ocultant Vicent, i per totes les coses desagradables que li diu.
Podriem dir que Miquel és un xic que desde el primer moment que veu a l'Elisa s'enamora i fa tot el posible de la feina, fins i tot arrisca un poc la seua vida per internar ajudar a l'Elisa.

Aquest llibre a tot aquell que li agraden els llibres amb misteri. És un llibre que no costa gens de llegir, per tant no crec que ningú tinga cap problema a l'hora de llegir-se'l.

LA LLIBERTAT EN FLAMES

Aquest llibre, per a la meua opinió està contrastat en el món en el que vivm. Al llibre en conten com un poble molt desarrotllat vol cremar una part del bosc per a poder construir més zones d'osi, però qe es el què passa ? Doncs bé, una vegada feren aixó els animals que hi viuen allí no els donaria temps a fugir i per tant es cremarien. Aixó, és més o menys el que ocorre avuí en dia, estem cremat paratges naturals per a benefici nostre, però no pensem que eixe lloc ja està habitat per altres essers com són els animals o la vegetació que hi ha.

Aquest llibre a mi personalment m'ha costat prou de llegir, ja que emplea moltes descripcions molt detallades al principi i pots que per aixó parega un poc aborrit, però una vega passen eixes descripcions i comença l'acció del llibre, ja va començar a agradarme.
La llibertat en flames jo crec que el recomanaria a tota aquella gent que li agraden els temes relacionats amb la natura i la biologia, ja que l'historia està centrada en les descripcions d'un bosc i els animals que hi viuen allí.

Terra baixa

Al estar escrit en forma de teatre, esta dividit per actes. Ara explicaré el primer per a que us feu una idea del llibre:

 En el primer acte és presenten els personatges. En aquest acte, es dona a entendre que en Sebastià i la Marta (protagonistas) festegen, però per pagar els deutes, en Sebastià s'ha de casar amb una dòna de bona família. Com que tots s'imaginen que la Marta festeja amb ell, cap dòna el vol per marit. Per tapar aquesta situació, ell decideix casar la Marta amb algú de fora. A través d'en Tomàs (personatge secundari), que és l'únic que no sap res del muntatge, sap d'en Manelic (protagonista), un pastor, a qui proposa en matrimoni a la Marta. En Manelic està molt content i baixa de la Terra Alta per casar-se amb la Marta, a qui estima purament. Per a ell el matrimoni no és de conveniència sinó d'amor. La Marta, però, no hi està d'acord, i tot i que en Manelic li fa fàstic, s'hi casa per ordre d'en Sebastià.

 Aquest es un llibre prou interessant i m’ha agradat molt. L’únic inconvenient que li trobe es el llenguatje, es una mica complicat però, apart d’açò, es un llibre molt interessant. El recomane a tota la gent que li agraden les històries d’amor i amb una mica de tragedia.

Café, l'últim colom.

La vida des del meu punt de vista era molt diferent que des del punt de vista de la nostra prontagonista, Natàlia. Jo vaig ser un dels primers coloms en estar a casa seva. El seu marit, Quimet, era un enamorat de la meva raça. Es pasava tot el dia parlant-li a Natàlia de nosaltres. Ademés que li deia a la seva dona Colometa. Em diuen Café i vos explicaré la caiguda de la meva raça a la casa d'aquest matrimoni. Al principi sols erem jo i una bella colometa. Però poc després l'home de la casa volgué fer negoci amb nosaltres i la familia augmenta. Prompte vingueren dues criatures precioses, primer l'Antoni i després la Rita. La dona de la casa començà a treballar en una casa i aleshores va començar la nostra relació amb els dos xiquets. Tots els matins els passavem dins del pis amb aquelles dos monades. Un temps després ens insalaren en una habitació molt obscura, a dins del pis. Tot pareixia anar vent en popa, però un dia la Colometa explotà. Ja no suportava més estar en aquella situació i decidí posar fí al periode dels coloms en aquella casa. Es pasa mesos intentant acabar amb nosaltres, el que feia era sacsejar els ous dels nostres estimats colomets per a que no nasqueren. El seu pla havia funcionat, habia acabat amb nosaltres per sempre més. L'ultim que vaig quedar vaig ser jo, que vaig morir una tarda al terrat on tan m'agradava passar les vesprades solejades, prenent l'aire. Va ser un hospedaje molt llarg però va acabar mal per alguns companys. No obstant això li agraeixc la cura que va tindre de nosaltres la Natàlia, perquè si haguera sigut pel tarròs d'en Quimet no haguera aplegat a aquesta llarga edat.

El punt de vista de l'Aneris

Les coses anaven bé fins que va arribar aquell home a l'illa. A Batis no li va fer gracia que apareguera per así però sabia que aquest dia arribaria. A mi no m'importava, en realitat res del que pasava m'importava perquè m'havien allunyat de la meva familia. Ara ja no em podia comunicar amb ningú, no podia contar-li a ningú com em sentia o el que em feia por. Crec que per això vaig anar fent-me de pedra enfront als sentiments que em mostraven aquells dos individus. Primer, quan jo i en Batis estavem sols a l'illa, em feia seua. Ara són els dos els que em posen les mans al damunt i jo em senc com un objecte a les mans de dues persones necesitades d'afecte i d'amor. Perquè tan sols persones que no tenen res en la vida s'endinsen en una aventura com aquella sense saber que allí trobaran als granotots, com els anomenaven ells. La vida sense ells era dura però poc a poc vaig anar acostumant-me a la vida que duia ara. Però les coses acabaren mal. La persona amb la que havia començat a viure, en Batis, va morir mesos després de l'aparició d'aquell home. Va ser a mans de la meva familia. Temps després, quan passà més d'un any, vingueren a substituir a l'home que va arribar a l'illa feia temps, però no volgué anar-se'n, i mentí. La història es repetia. Però jo seguia com sempre, amb la pell freda.

Joc Brut.
Aquest llibre m'agradat molt, al principi parla d'una xica, Juna que coneix a Xavier. Des d'un principi ella no volia beure al xic, però el xic poc a poc va anar convencen-la i tots els disapte a la mateixa hora es veien en la parada de l'autobús, quan Juna li deia a Xavier que anava a veure a una amiga paral·litica i no volia que l'acompanyara per que la seua amiga feia molt de temps que no quedava en un xic. Anaren quedant fins el punt que van arribar a tindre una relació.  Però la relació no podia anar endavant si Xavier no complia la promesa que li havia fet a la Juna. Va complir la seua promesa, i poc a poc anà donant-se que la Juna l'havia enganyat, fins que va descobrir tota la veritat.
aconselle que es llegiu aquest llibre perque es entretingut, i si t'agrada molt fàcil de llegir.

La Pell Freda

De sobte no em podía creure el que estava vivint, jo tant sols era un oficial atmosfèric. No podía asimilar  res, era imposible l’existència de tants monstres. Ens rodejaven per tots els costats. En Batís i jo els disparàvem a uns i  matàvem els altres però pareixia que no sortia efecte. Em feia la impresió de que es multiplicaven o que es reproduien d’una forma extranya, cada vegada hi eren més.

Ja no ens quedava pólvora, ni bales ,ni  res amb el que lluitar. Havíem de decidir, entregàvem a l’Aneris o enviavem a pastar fang la nostra supervivencia. En Batis no es rendía. Va decidir lluitar amb ells amb les seues pròpies mans, sense cap arma. Donc si, va ser una gran sorpresa, després de haver-me rendit gràcies al Batis ens salvàrem. Aquest s’adonà de que els citauques ens havien estat atacant sense cap motiu, sols com a una forma de protegir-se del mal que creien que nosaltres, uns éssers extranys per a ells, anàvem a causar-los.

Després d’aquest dia, no ens han tornat a atacar i hi ha pau a la illa.

Pedra de Tartera

Estimada Contxa:

Pot ser et trobes aquest escrit algún dia. La situació és molt crítica, hi ha perill i amenaces a cada raconada. És per açò que he decidit escriure’t aquesta carta que possiblement serán les últimes notices  que rebras de mi. La meua mort s’aproxima.

Sols dir-te que no hi ha cap altra dona al món tan preciosa com tu, no existeix cap dona amb la dolçor dels teus llavis  ni amb la innocència dels teus ulls.  Mai he estimat una dona tant com a tu.


Quan jo no estigui cuida de les nenes i del Mateu, recorda-li que el seu pare els estimava moltíssim  i que des d’on jo estiga els guiaré i els abrigaré. No ploreu per mi, jo sempre seré aquí amb vosaltres. Gràcies per fer-me feliç durant tota la meua vida, soc l’home més afortunat d’aquesta terra.

Un abraç.
           
            Jaume

“Conxa, sempre lluitant”

“Conxa, sempre lluitant”

El viatge a Barcelona fou dur per a Conxa. No volia separar-se de les seues arrels i més després de la guerra civil, ja que costá arribar a la pau i a un acord entre tots. Conxa començava a fer-se vella. La naturaleza no perdo, deia Conxa amb el somrriure a la cara. La familia no s’adonava de que algo estrany passava en aquella casa. Una presencia s’aferrava a la porteria de la gran ciutat. Aquella bella vella dona estava molt tranquil·la pel que podria passar.

Un cia nou començava a Barcelona i una ànima s’apagava en la porteria de l’edifici. Conxa havia mort en situacions desconegudes. La familia trista trasllada el cadàver de Conxa a camp sant on descansaria en pau per sempre. Un dels nets va encontrar un escrit on deia que ella (Conxa) se’n anava deixa casa però que dels cors de cada membre de la familia, sempre hi hauria un record de una dona lluitadora.

Passaren els anys i els xiquets anaren fent-se majors. Arribà el natalici de la mort de Conxa. Els nets escrigueren les memories de la seua vullguda iaia. El llibre es digué “Conxa, sempre lluitant”

Adeu Colometa, Benvinguda sigues Natàlia.

Adeu Colometa, Benvinguda sigues Natàlia.

A la fi, Colometa s’ha alliberat d’aquell malnom i passa a ser la bella Natàlia. Aquesta i el seu marit se’n anaren de viatge de noses a Dènia on, el marit, tenia coneguts que volia que Nàtalia coneguera. El viatge a Dènia va ser perfecte, preciós. Les postes de Sol de la vespra mentre passejaven per vora la mar eren anyorades pels dos. Les vacances acababen i devien tornar a casa a complir amb les responsabilitats de cada un, l’home a la drogueria i Natàlia a complir amb les tasques diaries de la casa. Més endavant, la parella tinguéren un fill, Toni. Aquest xiquet era l’ànima de la casa, a tots alegrava, era lo millor que havia parit mare. Segons la Rita. La drogueria anava molt be, tenia moltíssima clientela i els seus productes naturals eres molt demandats per les seues clientes. Tant Natàlia com el marit desitjaven tornar de vacances a Dènia, on havien passat les millor vacances de la seua vida.

Aplega l’estia i la parella i el fill anaren a passar uns dies a Dènia. Durant l’estancia en la bella ciutat li sorgi un treball a l’adroguer en un hotel luxós. L’adroguer estava indecis per agafar el treball ja que era difícil deixar les arrels del seua poble i on havia conegut a la seua estimada. Definitivament la família decidí quedar-se ha viure en Dènia. La vida va millorar positivament. Toni comença a anar a l’escola, Natàlia feia amigues i el marit guanya suficients diners per poder mantindre a tots tres i si feia falta a un més. Natàlia estava molt feliç d’haver desaprofitat la joventut i d’haver encontrat la felicitats plena al costat del seua nou marit i les seus fills.

La Innocent

Miquel estava molt trist després del soterrament d’Elisa. Ell ja no volia viure més, volia morir i estar amb ella, allá on estiguera. Ell l’únic que pensava era que la culpa era d’ell per haver menejat tant l’assumpte d’aquell assassí, Vicent. Miquel el que va fer en aplegar a casa, amb el mocador a les mans i torcant-se les llàgrimes, va ser pensar i recapacitar. Va agafar la ginebra que bevien els dos, quant ell va estar apallissat per eixos homes al carrer al descobrir els paquets amb droga.
No s’ho podia creure el que havien passat, va ser tot molt ràpid, pareixia ahir quant es van conèixer a aquella oficina i es van anar a fer el café, mirava la casa i no estava ella, ho notava tot molt buit. L’únic que feia era veure i veure i pensar, no l’importava ara res, només que l’Elisa. No parava de plorar i susurrar que volia estar en ella.
No s’ho va pensar més, va escriure una carta de despedida igual que va fer l’Elisa, on posava tot el que anava a fer, el perqué i el més important, una carta a la seva familia per a que quant el veieren al pis s’assabentaren el que ell els volia. Menys al seu pare, a son pare no li va deixar res, ja que aquell no mereixia ni el seu perdó.
Va agafar la corretja amb que es va penjar l’Elisa i la va posar al mateix lloc. Va pegar una tragallada a la ginebra i ho va fer. Vicent va morir suïcidat a l’endemà que ella. Ell estava enamorat, on ho repetia en tota la història, i el més important, estar amb ella.

Firmin

Firmin és el germà menut de unes quantes rates , el pobre estava mal alimentat i poc estimat per la seva mare alchólica .
Pot ser que aquesta rata no fos igual a les altres existents que rosegaven les pàgines dels llibres que hi havien a la biblioteca . Aquesta rata mostrava cert prestigi pels llibres ja que ne compte de destruir-los feia el contrari els protegia i fins i tot dedicava hores de lectura a aquests.
No li feia gaire gràcia sortir al carrer , sols solia eixir per a veurer alguna sessió de cine .
El que desitja aquesta rata no es al fi i al cap tindrer unes relacions sexuals amb altres rates com les altres de la seva espècie pensaven, aquesta rata era especial i única al món , sols volia que la gent de n’adonara de que aquesta rata era una rata intel•ligent i poder gaudir d’una poca companyia ...

La pell freda

Un antic guerriller irlandès, desmotivat pel resultat de la independència d'Irlanda, decideix acceptar una oferta de treball d'oficial atmosfèric durant un any en una illa perduda  enmig de l'oceà. A l'illa només hi ha un far i la casa de l'oficial atmosfèric, i es troba allunyada de les principals rutes marítimes.

A l'illa només hi ha un habitant, Battis Caffó, que viu al far i en un primer moment no fa cas ni ajuda al protagonista de la novel · la. L'antic oficial atmosfèric que havia de ser reemplaçat està desaparegut.

Després de passar una nit assetjat en la petita cabanya de fusta per uns éssers estranys, el protagonista aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i resistir les envestides d'aquests éssers amfibis des d'allí. Pronte descobrirà que el farer té un d'aquests éssers com a servent: Aneris.

Per a mi aquest llibre es prou interessant, però he d’admitir que n’he llegit de millors. És un llibre molt fácil de llegir i amb un vocabulari fácil d’entendre. Jo el recomane per a tota la gent que li agraden les històries de misteri, amb un toc d’amor.

Aquest llibre s'anomena Firmin i l'autor és Sam Savage.
La historia és pot dir que es una historia d'aventures de part de Firmin que es el protagonista d'aquesta historia i amb els llocs on transcorre la historia són reals però els fets imaginaris.
Aquest llibre comença en una familia de rates que van a buscar lloc per a poder viure i troben un sobterrani d'una llibreria.La familia es queda allí durant un temps i basicament s'alimenten de les fulles dels llibres de la  llibreria i es així com Firmin s'ensenya a llegir.Tambè s'alimenten dels menjars que troben pel carrer.A mesura que avança la historia Firmin troba un passadis de antigues rates el qual ell utilitzara per a poder observar a Shine el propietari de la llibreria.
Al cap d'un temps la familia de Firmin abandona la llibreria però el protagonista es queda on estava.Firmin totes les dies observava a Shine fins que un dia el propietari de la llibreria va alçar el cap i el va vorer.
Shine li taponà l'eixida i l'entrada d'aquell passadis i li posà menjar on el va vorer.Firmin s'alimentà d'eixe menjar però es posa malalt perque el menjar era perillós.Va estar uns dies malalt però finalment es recuperà del tot.
Al cap d'un temps,Firmin va ixir al carrer i es quedà adormit baix d'un arbre.Un home anomenat Jerry el va agafar  amb la bici i se'l va endur a la seva casa.
La vida de Firmin canvia per complet quan s'instal.la amb el Jerry.Aquest propietari li donava menjar i llet per a que la rata es puga alimentar.Firmin i Jerry van estar un temps junts i ixien a veure películes i a vendre llibres pel carrer.Finalment,un dia en el que Jerry ix pel carrer sol,quan va tornar a casa va caure de les escales baix i es va morir.Firmin va fer tot el possible per a poder veure que havia pasat i va descobrir que s'havia mort.
Al dia següent els seus pares i el germá de Jerry van anar a casa seva i seu van endur tot menys el piano el qual tocava Firmin.
Al final de la historia una dona visita a Firmin i li dona un paper com a ordre de desallotjament del pis.Firmin se´n va de la casa i observa com l'ajuntament cremava tots els edificis.La vida de Firmin torna a ser la mateixa que al començament d'aquesta historia.
La meua opinió sobre aquest llibre es la següent;el començament de la historia ma paregut un poc aborrit però com forme transcorre la historia ja va agafant un poc més d'intriga i emoció i ja no es gens aborrit.

Pedra de Tartera

La vida de Conxa s´havia tornat en un obrir i tancar d´ulls en un pou fosc i amb poques esperances de vida. Conxa pensaba: quin sentit té la vida si hi sobrevisc a aquest infern, si no hi estic amb Jaume? Encara tenia la notícia recent de la mort del seu marit. Mentre Conxa i les seves filles li pregàven a un Déu en el que cada volta tenien menys esperança, en Mateuet hi passava els dies amb la tia de Conxa. Li estava ensenyant tot el què hi havia de fer a casa, ja que probablement, en un futur no molt llunyà, en Mateuet tindria que valdre´s per ell mateix.
Encara que en Jaume fos mort, Conxa, una volta ja a casa, no perdia l´esperança d´alçar-se un dia pel matí i trobar-se el seu estimat dormint al llit, o reparant l´escaló tort de l´escala... La idea de tornar-se a casar no li s´havia passat pel cap, puig ja tenia prou feina ara que s´encarregava ella de tot, encara que els seus fills ja hi éren prou majors com per anar ajudant a casa.

Aquest llibre, en general no m´ha il·lusionat prou, però el que sí m´ha semblat atractiu ha sigut el final, quan Conxa reflexiona sobre la mort i la seva utilitat una volta ja és una dona major. He de remarcar la semblança que té amb el llibre "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, ja que les dos històries s´hi basen en el mateix contexte històric, i els arguments s´hi assemblen prou.

La llibertat en flames.

Tots ja creien el pitjor sobre Lynx l’Aventurer, al veure aquella carta enviada per la reina, tots cregueren el mateix que Lynx estava mort com ella deia. La filla de Marieta Floreta ho tenia ben clar que Lynx com li contava sa mare aquelles aventures, sabia que mort no estava, segur que algun dia apareixia de nou i els donava una sorpresa.
El dia de celebrar les fogueres allí amb la figura de Salvador l’Immigrant i Alzina la Bella, tots estaven passant-s’ho bé, van encendre la foguera i es van posar a ballar, ja feia 50 anys d’aquell desastrós incendi que havia arrasat el bosc de Somací i Noseon. Tots ho estaven celebrant, tot el bosc ja estava casi verd, encara quedaven arbres negres o terra negra, pero els veïns poc a poc ho van repoblar i tot estava ja casi en forma. Mentre tots ballaven al voltant de les fogueres,  les botaven... Marieta ja molt bella que estava va dir que ja que Lynx els havia deixat, que li feren un homenatge a ell, doncs van anar al pont on Marieta, va fer el milacre de portar a tots els flamencs i l’aigua per apagar el foc.
Una vegada tots allí reunits van agafar pètals de rosa i els van tirar al riu, es va fer un silenci immens, ja que Lynx va ser dels que els va ajudar als dos pobles a cambiar, més que als dos a un poble. Però com la gent anava vegent com els pètals de les roses anaven cap avall del riu, van veure una figura negra i corrent riu amunt.
Ningú s’ho podia creure, era Lynx l’Aventurer, corrent com ell sabia fer-ho, però ferit. Estava ferit a la panxa per culpa d’aquells caçadors que l’estaven seguint. La gent es va alegrar molt al veure’l però no volien pensar cap desgràcia. Marieta va ser la primera en anar a veure’l i corrent se’n van anar a casa del metge per a curar-li la ferida. Tots corrien cap a casa del metge, per a veure com estava el Lynx, gràcies a tot, ell va estar bé i va poder contar uns capítols més de vida d’ell fins que va morir, ja que era molt major per a ser un animal.

La plaça del diamant

En aquest llibre ens trobem el relat sobre una filla d’una família nombrosa que te que anar-se’n a viurer amb el seu oncle . Durant l’història Conxa podríem dir la protagonista coneix al seu estimat nomenat  Jaume.

Ens trobàvem a la presó , jo i les meves filles sense saber que podíem fer , aquella vida era més que pobra , no teníem on duxar-nos , el menjar era escàs i l’higiene mes pobra encara.

Tot va canviar quan la meva filla s’assabentà de la mort del meu marit Jaume , no podia resistir el mal , eren ja massa pèrdues , el meu oncle , la meva mare , el meu marit , pensava que la realitat sens feia pesada a mi i a les mevs filles però amb un poc d’ànim en sortirem per tornar a casa .

Aquest llibre em sembla interressant i aconssetjable per als meus companys de classe ja que no es aburrit i és fàcil i a més curt de llegir.

Tòquio Blues

Haruki Murakami ens conta la història d´un jove no molt corrent que viu una vida de dubtes amorosos i sentimentals. Mentre estudia a l´universitat coneix a molts estudiants igual, o fins i tot més curiosos que ell. La seva vida rutinària pegarà un gir en conéixer a una xica que revolucionarà el seu món, i descobreix que la vida pot ser molt divertida, però alhora està plena de decepcions i injustícies que ell no pot arribar a comprendre.
He de destacar la càrrega filosófica que l´autor ha volgut expressar al llibre. La majoria  d´aquestes reflexions es basen en la mort, i m´agradaria remarcar una frase del llibre que em pareix molt profunda: “No hem de pensar en la mort com la fi de la vida, sinó com una altra etapa d´aquesta”.

No hi vaig a contar res del final del llibre, però si hi puc donar la meva opinió. Pense que aquest final és, potser, el més complicat de tots els possibles, ja que no m´ho esperaba per a res. En certa manera, no sabria dir si el final és feliç o no, ja que el protagonista, Toru, acaba trobant         l´amor, però a un preu molt alt.