Tokio blues

Tokio blues, Haruk Marakami

Després de deixar a Reiko en l’estació de tren, vaig decidir recorrem Tokio jo sol, necessitava pensar aclarir les meues idees…. Em sentia frustrat no podia deixar de pensar en Naoko en tot el que havíem passat junts, tots els plans de futur que teníem, tots els meus sentiments cap a ella… no podia parar de pensar en perquè ho havia fet, perquè  havia pres la decisió  de llevar-se la vida, no ho comprenia… jo l’estimava més del que em pogués imaginar, havera fet per ella tot el que m’havera demanat, tot el que haguera estat en les meues mans inclús l’impossible, jo pensava que estava recuperant-se, que els dies on ella devia residir en l’hospital psiquiàtric estaven acabant-se i que perfí podríem estar junts.

Però no era així, pera ella aquest ja no era el seu món havia decidit anar-se’n i deixar-me tot sol, ni tan sol va deixar una nota per a donar explicacións, sols un paper on va escriure –  adéu -, com si així es justificara , i donara menys importància al que havia fet.

Van passar  hores i hores mentre passejava per Tokio, no reconeixia la majoria dels llocs on anava, al final d’un carreró vaig veure una llibreria, la llibreria de Midori, ella estava  sentada en la porta llegint un llibre, en eixe moment em vaig donar conter que Midori no era tan sols la meua amiga, era molt més, em transmetia una sensació de calidesa i benestar que feia molt de temps que ningú em transmetia. Em vaig donar conter de que l’estimava.

Sense dir-li res em vaig aproximar a ella i la vaig estrènyer entre els meus braços. Ho vaig decidir ja mai més la soltaria. Naoko se’n havia anat per a no tornar i era Midori la que estava asi, no podia  encaixar-me en un passat, tenia que fixar-me en un futur,un futur en el que fora feliç i eixa felicitat estava  molt segur que la trobaria amb Midori.