La pell freda

Des de la mort d’en Batís tot era diferent, no feia ni dos setmanes del seu suïcidi i ara em donava conter de quan el tirava en falta, no teníem molt bona relació aixó era evident,però no sabia fins a quin punt podria tirar-lo de menys.

Estic sentat a la sorra, contemplant l’immens oceà.  Des de feta un any estava a aquella illa... aquella illa que m’havia canviat, aquella illa que m’havia trastornat, ja no sóc el que era.. les coses que he vist ací, les coses que he aprés, que he experimentat, ni en el pitjor dels mals sons, li ho desitjaria a algú.

M’alçe de la sorra, i m’hen vaig al far.. puje totes les escaleres em dirixisc cap al terrat del far, cap al punt més alt, ma sente  en la barana, senc l’aire gelat colpejant-me la cara, em reconforta. No puc parar de pensar en l’Anelis, en tot el que senc per ella... i tota l’ indiferència que mostra ella cap a mi.... una part de mi l’odia i sent ganes de colpejar-la, de fer-li entendre que no puc estar sense ella, l’estime i vull que ella senca el mateix per mi... vull que m’estime, quan mire amb els mateixos ulls que la mire jo a ella, però se que es impossible, es incapaç de sentir res per ningú.

Senc que algú s’aproxima a mi per darrere, i que em xupla el cau de l’orella, es el Triangle, un citauca, en un principi sentia tanta repulsió per aquestos sers estranys, volia exterminar-lo a tots i ara estava tremendament enamorat d’un  d’ells i m’encantava passar el temps amb el petit Triangle, tot havia canviat, res era igual.

Agafe a Triangle entre els meus braços, acunant-ló com si fora un nadó, poc a poc li se van tancant els ulls i es queda dormint entre el s meus braços. Em quede mirant l’immens oceà, tal vegada no torne  mai a estar junt als humans, ara la meua família eren els citauca.