Després d’haver saquejat varies cases J.M. sabia on anava, el seu destí era clar, allí on tot comença i on tot acaba; a la casa mai viscuda.
Obriren les reixes de forja, ja freqüentada per l’òxid. Seguidament, s’endinsaren amb aquelles armadures grogues cap a la torre. En una de les finestres es trobava una dona ja major. Ell la coneixia d’anys. L’Armanda: ”<<¡Armanda!>> L’abraçà fort i l’aixeca enlaire i amb ella al coll donà unes quantes voltes. <<¡Armanda>>” Entraren a dintre i ell de seguida li preguntà què feia allí... Es pensava que aquell lloc estava abandonat. De fet la torre tenia un aspecte deplorable; el jardí era ple de llaunes, les herbes de més de mig metre, la gàbia de les aus plena de fulles... en general un ambient gris. Els núvols amenaçaven amb llàgrimes. A continuació de moure tots els mobles, se’n anaren. J.M. tancà la reixa, però més avant tornaria.
Hores més tard es trobava a casa, sol. S’aixecà a per un cigarret, l’encetà i el fum plenà tota l’habitació, era irrespirable. Una sèrie d’estranyes idees viatjaven a una velocitat vertiginosa per el seu cap. No buscava un pensament concret sols vacil•lar d’un tema a l’altre. Però de sobte, una idea li colpejà el cap amb tanta força que tingué que detindres varies hores a examinar el tema. A la fi caigué rendit.
Passaren els dies, el mesos, els anys. La seva vida continuava d’aquella manera, solitària, però intensa.
Un de tants matins baixà les escales i una vegada baix s’ajupí per nugar-se les espardenyes, al tornar amunt, els ulls buscaren la bústia, s’apropà amb parsimònia i observà el seu interior. La paperassa que hi havia allí dins era tremebunda, tant que tot caigué a terra. Centrà més la vista i llegí , no hi va fer cas, n’estava fart.
Sortí a passejar, no volia anar-hi però la pròpia inèrcia l’empentà. Cap ales afores de la ciutat, per el camí que feia tant de temps recorria, en busca de les respostes mai revelades, aplegà a una gran obra, plena de tubs de formigó, grues i de més. En eixe instant dos treballadors estaven fent força per arrencar una porta que en un temps fou de ferro forjat. S’aturà i de la jaqueta es tragué una carta, l’única que havia agafat escrita per Teresa, Teresa Goday.
Aquell lloc,destruït, marcava el final de la infància mai viscuda.
Obriren les reixes de forja, ja freqüentada per l’òxid. Seguidament, s’endinsaren amb aquelles armadures grogues cap a la torre. En una de les finestres es trobava una dona ja major. Ell la coneixia d’anys. L’Armanda: ”<<¡Armanda!>> L’abraçà fort i l’aixeca enlaire i amb ella al coll donà unes quantes voltes. <<¡Armanda>>” Entraren a dintre i ell de seguida li preguntà què feia allí... Es pensava que aquell lloc estava abandonat. De fet la torre tenia un aspecte deplorable; el jardí era ple de llaunes, les herbes de més de mig metre, la gàbia de les aus plena de fulles... en general un ambient gris. Els núvols amenaçaven amb llàgrimes. A continuació de moure tots els mobles, se’n anaren. J.M. tancà la reixa, però més avant tornaria.
Hores més tard es trobava a casa, sol. S’aixecà a per un cigarret, l’encetà i el fum plenà tota l’habitació, era irrespirable. Una sèrie d’estranyes idees viatjaven a una velocitat vertiginosa per el seu cap. No buscava un pensament concret sols vacil•lar d’un tema a l’altre. Però de sobte, una idea li colpejà el cap amb tanta força que tingué que detindres varies hores a examinar el tema. A la fi caigué rendit.
Passaren els dies, el mesos, els anys. La seva vida continuava d’aquella manera, solitària, però intensa.
Un de tants matins baixà les escales i una vegada baix s’ajupí per nugar-se les espardenyes, al tornar amunt, els ulls buscaren la bústia, s’apropà amb parsimònia i observà el seu interior. La paperassa que hi havia allí dins era tremebunda, tant que tot caigué a terra. Centrà més la vista i llegí , no hi va fer cas, n’estava fart.
Sortí a passejar, no volia anar-hi però la pròpia inèrcia l’empentà. Cap ales afores de la ciutat, per el camí que feia tant de temps recorria, en busca de les respostes mai revelades, aplegà a una gran obra, plena de tubs de formigó, grues i de més. En eixe instant dos treballadors estaven fent força per arrencar una porta que en un temps fou de ferro forjat. S’aturà i de la jaqueta es tragué una carta, l’única que havia agafat escrita per Teresa, Teresa Goday.
Aquell lloc,destruït, marcava el final de la infància mai viscuda.
“La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant on el llibre parla i l’ànima contesta”.
André Maurois.
M'ha agradat molt l'història que has narrat i i com l'has contada. Crec que és molt interesant. El que m'ha agradat molt també és la dita final, esta molt acertada.
ResponElimina