MIRALL TRANCAT

MIRALL TRENCAT

Mirall trencat m’ha semblat un llibre un poc pesat ja que m’ha semblat una mica liosa al tindrer un poc massa de personatges i a la descripció que fa d’aquests es difícil recordar-les totes i poder relacionar-les amb els fet que a cadascun els ocorre.
Aquest tracta de tres parts , les quals acaven parlant al voltant d’una família protagonista.
``Les serventes de la casa, decidiren posar-se a fer feina , vegeren una bona opció començar per l’armari de la Teresa. D’aquest moble tragueren roba neta ,de nova ,de bruta i de vella.
Mentre classificaven la roba trobaren un antifaç negre amb perles , aquestes jugaren amb ell una estona fins que la Teresa entra a l’habitació i els manà que ho dixaren tot tal com estava , i  aquestes feren cas.
Una de les serventes mentre desplegava un llençol es trobà un mirall de xicotet tamany i de color verd claret. La serventa l’agafa que de manera que quan es mirà a ell, l’imatge de la seva cara que vegè reflectida va ser tan horrible que deixà caurer el mirall a terra.
El mirall es trancà , el soroll es va sentir per tota la casa cosa que va fer que totes les persones que hi havia a ella anaren corrent a l’habitació , i tots quedaren sorpresos al veurer la figura d’en Nicolau’’

FIRMIN

Firmin, amb cos de rata i pensament humà, decidix després de la seua llarga estona de la seua vida als voltants de la llibreria, qué es l’hora de fer un canvi. Un canvi, qué supossarà asumir riscos, però que si aquests li ixen bé será un gran pas per a la seua millor vida.
Després de les seues hores i hores passades davant de la pantalla del cinema a altes hores de la nit, Firmin es possa en el cap deixar aquell barri on havia nascut tantes anècdotes i històries tant bones com dolentes havia passat. I jurava q mai, mai, oblidaria a en Norman. En el seu viatge en dirección a un lloc diferent, no es sap quin, on pretenia viure coses noves i millors, es va topar amb una cosa que mai s’esperaria. A la primera vegada que el va mirar no sentí res, però si un poc de respecte. Tres segons despés el va tornar a mirar i, allà recolzat en aquella paret de la casa que feia cantó, hi havia una rata llegint. Pobre de Firmin. Pensava que tant sols ell tenia eixe privilegi entre els de la seua espècie. Al començament, no es va alegrar massa, peró despres de acostarse cap a la rata i mantindre una intensa conversa, allò va ser el principi d’una bona amistat… el viatge de Firmin es veía parat. Aquesta rata de la qual mai Firmin es va assabentar del nom, li va oferir una vida en un lloc diferent i ell després de reflexions i pensaments va decidir mantindre una nova vida al costat d’aquella nova rata.
Una vida que al cap i a la fí que en res va cambiar, aquella rata vivía prop d’una llibreria, d’on  buscava els llibres que sempre hi portava a les potes. S’alimentaven del que trobàven. I l’unica feina que tenien era la de llegar, pasar fulles, veure pagines i interpretar i compendre el que hi havia dins d’elles. Semblava que la vida de Firmin estava planejada en una única manera posible.

Isabel i Maria

Dos personatges femenins, mare i filla donen títol a aquesta novel•la inacabada de Mercè Rodoreda. Isabel, mare, es una dona fina de classe alta que ja des de petita es troba entre dos germans. Lluis, el seu amor de la infància i Joaquim el noi que els pares volen que es case.
El llibre es compon de dos parts, la primera els successos abans de que Maria fugira de casa i anara a viure a París, i la segon maria conta els seus records de quan vivia amb son pare i la seua vida a París.
Lluis, fuig de Badalona i se’n va a viure a França, però quan son pare mor torna per a arreglar l’herència. El seu germà, Joaquim, que havia heretat la casa, li demana que es queda a viure amb ell i la Isabel, amb qui s’havia casat i Lluis es queda, Isabel tornava a sentir-se com quan era petita. Temps desprès es quedarà embarassada del seu marit, que quan naix la xiqueta Maria ell se l’endu a Barcelona.
Quan mor Joaquim Maria torna amb sa mare però la relació entre elles no serà massa bona,  ja que Lluis que a la mort de Joaquim es casa amb Isabel i crea un ambient familiar opressiu degut a que volia apoderar-se de l’herència que Joaquim havia deixat a Maria. Aleshores Maria decideix anar-se’n a viure a París per a ser pintora i ja en París conta els seus records de la seua vida amb Joaquim i de com de es va sentir a la casa de sa mare i amb la seua relació amb l’oncle Lluis.
Isabel i Maria es una mena d’embrió d’on naixerà bona part de la producció de l’autora i en especial algunes de les seues obres cabdals com La Plaça del Diamant i Mirall trencat. Es una novel•la que m’ha agradat bastant perquè es una novel•la ben redactada i on l’autora mostra els sentiments dels protagonistes i com canvien al llarg de la novel•la, l’única nota negativa que jo li posaria seria que al tractar-se d’una novel•la incabada et deixa en la mel als llavis de com acabarà. Aquesta novel•la la recomanaria a aquelles persones que els agrade l’estil rodoredia.

La plaça del diamant.

La plaça del diamant és una novel·la de l'escriptora Mercè Rodoreda. Primerament anomenada Colometa, ha estat considerada per la crítica com la seva obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra, publicada per primera vegada l'any 1962 i ha sigut traduïda a més de vint idiomes.

Conta la història de Natàlia, una noia tímida i ingènua, que coneix en el ball de la plaça del Diamant en Quimet. Colometa (com li deia en Quimet) va deixar el seu treball i al seu promès, per a casar-se amb ell. El Quimet va haver d'anar a lluitar al front on, per desgracia per a Colometa, va morir. Despres de patir molt i de tornar-se boja, decideix posar fi a la vida dels seus fills Toni i Rita. Per això, va a comprar salfumant, on conèix a l'Antoni que li ofereix treballar amb ell i finalment, l’Antoni i la Colometa es casen. Al principi Colometa, a ell, no el volía pero, quan passa un temps del cassament, ella comença a sentir coses per ell. Al final, Toni, el fill de Colometa, es converteix en soldat i Rita es casa amb Vicenç.

Es un llibre molt interessant i el recomane a tota la gent que li agraden les històries d’amor i de postguerra, ja que tame tracta aquest tema. L’únic problema que jo li trobe es el llenguetje, que es un poc conplicat d’entendre. A part d’açò, molt interessant.

La pell freda

Des de la mort d’en Batís tot era diferent, no feia ni dos setmanes del seu suïcidi i ara em donava conter de quan el tirava en falta, no teníem molt bona relació aixó era evident,però no sabia fins a quin punt podria tirar-lo de menys.

Estic sentat a la sorra, contemplant l’immens oceà.  Des de feta un any estava a aquella illa... aquella illa que m’havia canviat, aquella illa que m’havia trastornat, ja no sóc el que era.. les coses que he vist ací, les coses que he aprés, que he experimentat, ni en el pitjor dels mals sons, li ho desitjaria a algú.

M’alçe de la sorra, i m’hen vaig al far.. puje totes les escaleres em dirixisc cap al terrat del far, cap al punt més alt, ma sente  en la barana, senc l’aire gelat colpejant-me la cara, em reconforta. No puc parar de pensar en l’Anelis, en tot el que senc per ella... i tota l’ indiferència que mostra ella cap a mi.... una part de mi l’odia i sent ganes de colpejar-la, de fer-li entendre que no puc estar sense ella, l’estime i vull que ella senca el mateix per mi... vull que m’estime, quan mire amb els mateixos ulls que la mire jo a ella, però se que es impossible, es incapaç de sentir res per ningú.

Senc que algú s’aproxima a mi per darrere, i que em xupla el cau de l’orella, es el Triangle, un citauca, en un principi sentia tanta repulsió per aquestos sers estranys, volia exterminar-lo a tots i ara estava tremendament enamorat d’un  d’ells i m’encantava passar el temps amb el petit Triangle, tot havia canviat, res era igual.

Agafe a Triangle entre els meus braços, acunant-ló com si fora un nadó, poc a poc li se van tancant els ulls i es queda dormint entre el s meus braços. Em quede mirant l’immens oceà, tal vegada no torne  mai a estar junt als humans, ara la meua família eren els citauca.

Tokio blues

Tokio blues, Haruk Marakami

Després de deixar a Reiko en l’estació de tren, vaig decidir recorrem Tokio jo sol, necessitava pensar aclarir les meues idees…. Em sentia frustrat no podia deixar de pensar en Naoko en tot el que havíem passat junts, tots els plans de futur que teníem, tots els meus sentiments cap a ella… no podia parar de pensar en perquè ho havia fet, perquè  havia pres la decisió  de llevar-se la vida, no ho comprenia… jo l’estimava més del que em pogués imaginar, havera fet per ella tot el que m’havera demanat, tot el que haguera estat en les meues mans inclús l’impossible, jo pensava que estava recuperant-se, que els dies on ella devia residir en l’hospital psiquiàtric estaven acabant-se i que perfí podríem estar junts.

Però no era així, pera ella aquest ja no era el seu món havia decidit anar-se’n i deixar-me tot sol, ni tan sol va deixar una nota per a donar explicacións, sols un paper on va escriure –  adéu -, com si així es justificara , i donara menys importància al que havia fet.

Van passar  hores i hores mentre passejava per Tokio, no reconeixia la majoria dels llocs on anava, al final d’un carreró vaig veure una llibreria, la llibreria de Midori, ella estava  sentada en la porta llegint un llibre, en eixe moment em vaig donar conter que Midori no era tan sols la meua amiga, era molt més, em transmetia una sensació de calidesa i benestar que feia molt de temps que ningú em transmetia. Em vaig donar conter de que l’estimava.

Sense dir-li res em vaig aproximar a ella i la vaig estrènyer entre els meus braços. Ho vaig decidir ja mai més la soltaria. Naoko se’n havia anat per a no tornar i era Midori la que estava asi, no podia  encaixar-me en un passat, tenia que fixar-me en un futur,un futur en el que fora feliç i eixa felicitat estava  molt segur que la trobaria amb Midori.

Presentació de ''La llibertat en flames''

Fa uns quans dies, alguns alumnes varem asistir a la presentació del llibre ''La llibertat en flames'' de Josep Penadés. Alli, a la presentació s'encontraven, el propi autor Josep Penadés, l'ilustrador Vicent Soriano que es nebot seu, Mª Josep Garcia, un amic seu Candid Sempere el qual es familiar meu i per ultim un de l'editorial.
Tots aquestos ens han parlat sobre que tracta el llibre i de com ho han viscut ells també mentre Josep escriavia el llibre.
Bé sobre el que pogut escoltar, el llibre resultarà molt interessant tant per a joves com per a majors.
Tan sols té 165 pagines, els dos personatges més importants per dir-ho d'alguna manera són: Josep el mut i Maerieta floreta, la qual s'engul tots els personatges.
Per a Josep aquest ha sigut un somni fet realitat desde feia 5 any, que és quan va començar a escriure el llibre, 2007 aquest any va ser un any molt important per a ell.
La llibertat en flames és una faula, en la qual el final de la historia es queda obert, ja que li'n deu una al llinx l'aventurer perque ell volia que aquest fora un dels protagonites, però no ha pogut ser.

Doncs bé, jo de seguida que tinga l'opotunitat me'l llegiré, ja que de la manera que ens han parlat del llibre deu de ser un d'eixos que al llegirlo no el decepcionarà.

La plaça del diamant

Aquest llibre m'ha agradat, però així i tot, es  feia un poc pesat, de vegades hi havia personatges que apareixien a l'historia i no sabies be qui eren i m'ho tenia que tornar a llegir per a saber qui era el qui parlava en eixe moment.

A aquest llibre es poden veure les diferents personalitats que te Quimet, unes vegades es el millor marit que es puga tenir i d'altres l'home més odiós, que hi tracta mal a la seua dona i també, com colometa aguanta totes aquestes coses del seu marit. Aquesta és una jove  que primer ja tenia un nuvi, però sènamora de Quimet i es casen. Tenen dos xiquets, Toni i Rita.

També hi podem veure com s'encontrava la societat en l'època de la Guerra Civil, i el dificil que era d'encontrar un lloc de treball.

Doncs bé a aquest llibre es narra l'historia de dos enamorats, en la qual hi han moments bons i d'altres no tan bons.

La plaça del diamant li'l recomanaria a aquelles persones que els agraden les histories d'amors dificils en l'epoca de la guerra civil, però també a tota persona que li agrade llegir, ja que és una narració que et pot ensenyar molt.

L'ESTREP

Joan Olivares

Al poble d'alots, un poblet de muntanya i xicotet un bon dia va ocorrer un assasinat de un tal secundino, que era el recaptador d'impostos. En aquest poble hi havia una certa rivalitat entre els partits polítics, els del partit de dalt ( de dretes) i els del partit de baix (esquerres). En aquells moments l'alcaldía estava dominada per els blaus, peró pronte serien les eleccions i les coses podrien canviar.

L'assesinat va estar comentat per tota la gent del poble i la guardia cvivil va interrogar a molta gent d'aqueel poble i finalment li tiraren les culpes a un tal Camallonga, un dels del partit d'esquerres.

En aquell poble estaven fent unes obres per a dur l'aigua del pou a la font redona i per a dirigir-les contrataren a un enginyer, Ramón, un home de la capital que entenia d'aquest tema. Ramón s'hostejà a una casa del poble mentres trancurriren les obres i en pocs dies va coneixer a mig poble i es va fer amic de molta gent i als pocs dies de estar ja anava a jugar a cartes i berruchar al centro i al casino. Un bon dia Ramón va anar a casa del metge don josé, allí va ser on va vore per primera vegada a Amàlia, una dona explèndida, de seguida s'enamorà d'ella i ella li correspongué.

A don Ramón li explicaren el problema del assasinat i de k havien robat la bossa dels impostos del cobrador i ell curiós intenta resoldreu i intentà buscar als culpables ja que ell a aquelles altures coneixia ben be a Camallonga i s'havia massa be que no era ll el culpable. Poc a poc don ramón va anant enllaçant deduccions i finalment va ser ell acompanyat del seu bon amic Batisete astrossa ki resolgueren el cas. Resulta que els culpables eren don benjamí ( el senyoret) un home de dretes, l'alcalde (vergaplana), el secretari i Xacarita, 4 homes de dretes que van fer tot el possible per a tirarli les culpes a Camallonga per a que el tancaren i no poguera presentarse com a alcalde així dirigirien ells l'alcalía durant molts anys.

Per altra banda Amàlia finalment després d'haver-ho pasat ben mal en el seu marit sénamorà locament de Ramón i es fugaren a Barcelona per fr vida allí i dixar en el poble tots els problemes ocurrits.

Per acabar, finalment els esquerres guanyaren les eleccions i Camallonga es proclamà alcalde de Alots i el senyor Xacarita, don Benjamí i el secretari quedaren tancats a la pressó durant molts anys.

continuació

A Barcelona, la vida de Ramón i Amàlia els anava de perles. Compraren una casa vora la mar i al cap de dos anys de estar-hi decidíren casarse i ho feren al poble de Alots i decidíren que el padrí sería el bon amic Batiste Astrossa.

Mes tart van tindre un fill que li posaren Batiste. A aquest nen li ensenyaren de ben xicotet l'ofici del seu pare fins que es va fer un poc mes major i fundà la seua pròpia empresa.

Un bon dia a Batiste el cridaren per a fer unes obres a uns canals d'aigua a un poble molt proper a Alots, i en l'excusa de que era a prop d'Alots anaren també els seus pares per fer la visita al poble.

Ramón i Amalia es sorprengueren en tornar al poble, el mes sorprenent era que l'alcalde era Joan Camallonga i que el secreteari era Batiste Astrossa. El dia seguent d'arribar-hi al poble el petit Batiste va comensar les obres al poble del costat mentres els seus pares gaudien de l'estancia a Alots. Batiste s'hostejava a una casa rural i el mateix dia de comensar les obres ja coneixia a quasi tot el poble. En acabar la jornada anaren al bar del poble on només entrar per la porta, Batiste es va quedar mirant com si estagués embobat a la camarera que hi hava al bar i esta també li correspongué la mirada. De seguida va preguntar als seus amics que qui era i li digueren que era la filla de l'alcalde i que ja estava promessa. Batiste testarut anà a parlar amb ella i estagueren tant de rato parlant que sen anaren tots els del bar sense que es donaren conter i es quedaren els dos sols. Resulta que Batiste estava enamoradíssim d'aquella dama i per el que es veu ella també ho estava d'ell.

La dama li explicà que estava promessa per interessos familiars i que el seu futur marit era un tros de soca i que no li agradava.

Pasaren els dies i l'amor cada vegada era mes gran, fins que un dia Batiste li proposà de fugarse a un lloc que no ho sapigués ningí i ella com no, ho accepta. I sen anaren deixanse als pares a Alots de lo mes feliços al igual que ells dos que mes tart ja feren l'explicació en una carta a Ramón i a Amàlia.

"Si aixo es un home"

El llibre que jo he triat per a aquesta primera lectura es “ si això es un home” del escritor italià Primo Levi.

En aquest llibre l’autor relata les seues vivències al camp d’Auchvitz, des que es capturat per la milícia feixista fins que es alliberat per l’Exèrcit Roig.

He volgut triar aquest llibre perque m’ha paregut interessant conèixer la vida als camps de concentració nazis contat pels propis habitants.

En la meua opinió es un llibre bastant ben redactat ja que segueix l’estructura de presentació, nuç i desenllaç, però, en especial m’ha agradat l’”aventura” d’aquest jueu que tot i que fora portat a un dels llocs mes terrorífics de la historia, el pensar en la seua vida abans que fora empresonat i el tindre en els pensaments els seus familiars feia que tinguera una xicoteta esperança de tornar encara que de vegades sentira la mort a les seues esquenes.

Es una novel·la que la recomane a aquell/a que li interesse conèixer els fets d’un dels moments mes importants del passat segle XX.

L'educació a l'Espanya franquista

Analitzar l'evolució de l'educació a Espanya durant la dictadura franquista suposa d'alguna manera analitzar la pròpia evolució del règim al llarg de les quatre dècades en què el general Franco va posseir el poder. En aquest llarg període, el franquisme va intentar acomodar-se a la canviant situació internacional duent a terme canvis interns, però conservant en essència les característiques més definides: un règim conservador, autoritari, catòlic, de predomini militar i, fonamentalment, de profund caràcter personalista. Tots aquests elements tenen translació en la concepció que el règim va fer del sistema educatiu nacional, si bé al llarg del temps va ser necessari introduir alguns canvis.

El model educatiu franquista va partir d'una radical ruptura amb el model republicà anterior, encara que paradoxalment va ser a l'Espanya franquista quan es va arribar a una de les grans aspiracions educatives del progressisme espanyol, com va ser la universalització del sistema educatiu a tota la població i, per tant , l'alfabetització massiva dels espanyols. Si la II República havia defensat una escola laica, progressista i estatal, el franquisme va apel·lar a la tradició i la religiositat, deixant en mans de l'Església gran part de la tasca educativa, com un més dels privilegis que aquesta va gaudir, a canvi de el seu suport incondicional al règim.

Una de les primeres tasques del règim va haver de ser la depuració del personal educatiu. Els càlculs més acceptats estableixen que aproximadament un terç del professorat va patir algun tipus de sanció després de la guerra civil. Alhora, el franquisme va potenciar que l'exercici del magisteri fos encomanat a persones de l'absoluta confiança de les autoritats i de provada fidelitat al règim, especialment quadres falangistes. D'aquesta manera es pretenia transformar l'escola en un mitjà més de propaganda del règim, en la qual es inculcaría als alumnes els valors oficials. En aquest sentit cal destacar la manipulació que de la Història d'Espanya es va fer als textos escolars amb un clar sentit manifest de presentar la Història nacional com un enfrontament entre bons i dolents, patriotes i antiespanyols, en la qual el "Caudillo" representava el triomf final de l'Espanya unida, gran i lliure davant la antiespaña vermella i republicana. Un altre dels eixos de la tasca educativa del franquisme va ser la uniformitat lingüística i cultural, en un intent de crear una consciència nacional única, eliminant les diferències idiomàtiques.

Cal destacar també el paper que el franquisme va reservar a la dona en l'àmbit educatiu. La separació d'alumnes a l'escola va ser la norma habitual fins ben entrats els anys 70, si bé és veritat que al llarg del període franquista, l'accés de la dona a l'ensenyament superior va anar convertint-se en una cosa corrent. En tot cas, l'escola franquista va potenciar sempre la visió de futur de la dona com a mare i mestressa de casa, infonent uns valors de subordinació d'aquesta a l'home, com marcava la tradició.

Flames + Llibertat

Amb el so de tabal i dolçaina, els gegants al fons, i una causa, la presentació de “La Llibertat en Flames”. Una faula extensa, on Josep Penadés, l’escriptor, narra una aventura on els animals de la nostra terra son els protagonistes, i les plantes vigilen les accions dels humans.
Mª Josep García,directora de l’IEVA ( Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida), i Cap d’Estudis del col•legi públic Elies Tormo d’Albaida, fou la mantenidora de l’acte. Ella donà la paraula a Candid Sempere, gran amic de l’autor. Aquest home parlà als presents de la llarga i fèrtil amistat que els unia d’anys. Ell ajudà a Josep a revisar el text , les descripcions detallades hi abunden, i com no a envalentir-lo per al següent pas: enviar la novel•la per a  ser editada.
Per tal que el llibre siga més corprenedor, Josep crida al seu nebot Vicent Soriano, el qual, realitza les il•lustracions amb tinta xinesa i aquarel•la, creant així uns dibuixos molt representatius de la novel•la.
Bé, ara és el torn de l’autor. Josep enceta el seu discurs, però postil•la que a causa dels nervis necessita un xicotet guió. Els presents riuen.
Tot seguit comença dient que eixa novel•la es simplement una recopilació d’un fragment de la seva vida , on demostra els fets que li amoïnen o inclús li sulfuren. En fi, és una faula plena d’emocions on la tragèdia està present amb passatges un tant agressius. Josep s’acomiada recitant l’última frase del llibre: “Molt bona nit i bona sort germanes i germans.”
Finalment és el torn de l’editor, Lluís Miquel, aquet senyor encetà la seva parla rebatin lleugerament alguns dels comentaris exposats pels seus companys de taula. També explica la forma d’aconseguir el llibre. I suggereix que hi haurien més entregues d’aquestos personatges. 
Les peripècies de Linx l’Aventurer no hi acaben aquí.

La pell freda

De sobte, quant Kollege estava sentat a la sorra de la platja amb la seva escopeta, sentia com si algú estiuera tocant-lo per darrere, pero ell creía que eren imaginacions seves. Com ell no responia el va tornar a tocar a l’esquena i es va girar, li va canviar la cara de seguida, ja que era el seu amic Triangle, més que amic era com un fill per a ell. Ells dos van tenir molta alegria ja que Kollege pensaba que no anava a tornar-lo a veure’l mai més, i es van pegar una abraçada d’uns cinc minuts segur. Quant els va pasar l’alegria va veure que Triangle portava algo a la mà, era el rellotge del seu amic Caffó, al veure aquell rellotge, li van eixir unes llagrimetes de l’ull, ja que en eixa illa havia passat amb ell quasi que un any i li venien molts records al cap.
També Triangle portava una altra cosa a l’altra mà, era una carta, escrita amb tinta de calamar, en ella posava resumidament que els granotots i Kollege firmaven la pau, i ja no anirien a molestar-lo més o fer-li-ho pasar mal, però tot era amb una condició, que els tornara a l’Aneris ja que era seva, i que no tinguera por a res, ja que ells no l’atacarien i podría veure a l’Aneris quant volguera igual que a Triangle, ja que ells viuen baix de eixa illa.
Kollege, clarament va aceptar, ja que ell el que volia desde un principi era la pau amb els granotots, perquè sabia que ells també tenien sentiments, doncs ell i Triangle van anar a buscar a l’Aneris per a dir-li el que posava en la carta, i que tornara amb els granotots.
Van entrar al far, però l’Aneris no hi era allí, Kollege tot preocupat es va pensar que se l’havia endut el nou meteoròleg, pero allò no era cert, ja que van sentir cantar a l’Aneris i es van asomar al balcó del far. L’Aneris estaba dintre de l’aigua, es veu que els veuria a d’ells desde el balcó i se’n va anar corrent al seu poble, baix de l’aigua amb tota la seva familia y de segur que amb els seus records de la infància…

Al llibre “Les veus del Pamano”, de Jaume Cabré,  un dels protagonistes principals (el mestre Oriol Fontelles) es veu en l’ obligació de fer de transmissor de missatges del bàndol contrari al instaurat en el govern a aquell moment. Mitjançant un xicotet aparell de ràdio que instal·la a les golfes de l’ escola envia  i rep missatges, i fins i tot acull gent provinent d’Europa  que fuig de la Segona Guerra Mundial. Però aquesta no era la única forma de comunicar-se en aquella època. Hi existien  més, com la propaganda, un instrument importantíssim durant la guerra perquè de vegades les paraules tenen la mateixa força que les armes. Segons el bàndol, la propaganda s’ organitzava d’ una manera o d’un altra.

El bàndol franquista, una volta consolidat, disposava de pocs mitjans per a difondre la seua propaganda, ja que les grans ciutats (i amb elles la premsa i les emissores radiofòniques més importants) continuaven sent lleials a la República. El nou partit, l’Exèrcit i l’Església uniformaren la informació seguint els models propagandístics de Hitler i Mussolini, però amb influència clerical.

La ràdio també jugà un paper important durant l’ alçament militar. Des de Radio Las Palmas (EAJ-50), Radio Tetuán o Radio Ceuta els revoltats informaren de l’ Estat de Guerra.

Les primeres pel·lícules documentals en aquest bàndol foren obra sobre tot d’italians, i en 1938 es creà un “Departament Nacional de Cinematografia”, on va nàixer el “Noticiario español”,precedent del No-Do, que aleshores sols produí dènou números

En la zona que controlava el bàndol Republicà,la premsa es va transformar completament. Els periòdics de dretes es deixaren d’ imprimir, o bé hagueren de fer-ho pel compte d’organitzacions lleials al govern. Important també va ser l’anomenada “premsa de trinxera”, uns periòdics de guerra destinats a adoctrinar políticament i alçar la moral dels combatents, però que també contribuïren a alfabetitzar a la població.

La propaganda de radio també té rellevància, ja que al esclatar l’ alçament militar el Ministeri de Governació començà a transmetre cada mitja hora una sèrie de notes per a ressaltar la normalitat de la situació.

En quant al cine, la pel·lícula de major contingut propagandístic va ser “Sierra de Teruel” d’André Malraux, que s’ estrenà a Paris.

Com en totes les guerres, la funció d’aquesta informació era la influència sobre la població, i pretenia convèncer de que t’adherires a un bàndol o a l’altre. Afortunadament, hui tenim llibertat de premsa i expressió, i cadascú tria quina ideologia seguir, sense pressions.

Presentació "La llibertat en flames"

La llibertat en flames.
Realment mai he assistit a un acte d’aquests, i molt menys he hagut de fer un comentari del que s’ha dit, conjuntament amb la meua opinió, però si que es cert que hem resulta una feina interessant i un poc costosa ja que ara tinc que plasmar ací de “memòria” (podríem dir) el que més m’ha cridat l’atenció.
Primerament, dir que amb ell han estat quatre persones, les quals han fet una explicació des del seu punt de vista del llibre i sobretot han contat el seu paper que han tingut amb aquest.
Una d’aquestes persones, es Mª Josep García, que ens ha fet un breu comentari del que es el llibre i de que tracta. Però quan ha contat la trama i ha dit que li recordava a un llibre que jo hem vaig llegir fa dos anys, que es diu “El mecanoscrit del segon origen”  , també a mi m’ha recordat a aquest.
Altrament, s’ha presentat Vicent Soriano, l’il•lustrador d’aquest llibre, i una de les coses que més m’ha sorprès, i que jo la veritat no sabia que això ho feien els il•lustradors, es que s’ha basat en la seua família per a fer els dibuixos d’aquest llibre. I no afegeixo res més ja que el nebot de l’autor no ha volgut llevar-li protagonisme al seu tio i ha sigut breu.
Seguidament ha parlat un amic seu, Càndid. Aquest ha fet una xicoteta explicació més que res de l’autor, de quan va començar a escriure aquesta novel•la, en coses que s’ha basat, etc... I per últim ens ha llegit tres descripcions que a ell li han agradat molt, i de deveres, a mi m’ha fet goleta de llegir-me el llibre.
Després, ha parlat el protagonista d’aquest acte, Josep Penadés. Ell ens ha aclarit el dubte del perquè Marieta Floreta, i Josepet el Mut. Una de les coses que m’ha sorprès, es que s’aixecara a les cinc de la matinada del llit per a anar-se’n a la seva caseta a escriure baix d’un arbre. La veritat es que aquest home es molt polifacètic!
No vull parlar més del llibre ja que no me’l he llegit i puc patinar en algun detall, sols dir que jo tan punt puga llegir-me’l ho faré, perquè la veritat es que deu d’estar molt interessant.

La Teranyina

La comanda continua en peu, i l’Enric Turmeda ja no hi pot fer res per enfonsar el seu oncle polític, Julià, que no sospita res de la carpeta vermella que té la seua germana Mercé Rigau, ni que amb això pot llevar-lo del seu càrrec. Càrrec molt esperat per part d’ell.
El poble continua amb les protestes. Massa morts a la guerra. Fins i tot al poble, simplement per competència i per una maleïda comanda que el President de Vapor Rigau no vol aturar. Però ell no sap que pot ser la pròxima víctima, i que possiblement totes les morts que han hagut al poble han sigut per trobar-lo com a objectiu a ell, i per donar un toc d’avís, però no, Julià “erre que erre” amb la comandeta.
Passats un dies, un paper, un simple full, a les mans de Mercè que per fi te sabuda del que va fer el seu germà a les Filipines. La cara de “la Rigau” s’empal•lidí com mai, com si allò fos el crim més ben amagat fins el moment, com si haguera vist el cos de l’Enric altra vegada present, i  es que, d’entre tants documents que hi havia, aquest es veu que s’havia traspaperat i no l’havia vist. I ahi tenia el full que anava a utilitzar per enfonsar definitivament a Julià, sols calia esperar uns dies...
L’Adela, que ara tenia que estar a mans de l’única persona que hi estava disposta de mantidre-la, per conveniència, tot s’ha de dir, trobava a faltar a son pare, no sabia res d’ell, sols que hi estava de viatge, una mentida ja que la nena, era massa jove encara per assabentar-se de la mort de son pare, pensava que aquest estava de negocis a l’India, però no li havien dit quan tornava, per que clar, no anava a tornar.
Julià continuava ahucat per tota la gent del poble, i la tensió estava pels núvols, però per altra part estava content per  que l’Enric no anava a estar ahi per clavar-li més pressió.
Passats els dies, Mercè decidí traure a la llum eixos documents per aconseguir ella el lloc del seu germà, però sobretot, per aconseguir que Vapor Rigau no s’enfonsi. Va aprofitar, i com que ja podia assistir a les reunions del Consell, i aquell dia hi havia una, va agafar la carpeta vermella i s’acostà a la fàbrica...

La plaça del diamant.

La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, m´ha paregut un llibre molt interessant, no només per la seva qualitat artística, sinó perquè és un llibre de fa uns quants anys (de la guerra civil), però és un llibre de realitat. Açò m´ha fet reflexionar, ja que, personalment jo no hi vaig viure aquella época, però els meus iaios sí, he pensat en la mala situació que ells han viscut, basant-me en les situacions que narra el llibre. Totes les guerres, les crisis i  els problemes familiars. No m´ha agradat molt el gir inesperat que dóna el llibre a la meitat, quan la Colometa sofreix la mort del seu marit Quimet, però al final totes les seves ferides curen i acaben tinguent una vida feliç juntament amb els seus fills i el seu nou marit Antoni, així que, es podría dir que és un final relativament feliç .Aquest llibre li´l recomanaria a totes aquelles persones que estàn interessades en unes èpoques passades, i perquè no, a qualsevol que li agrade la literatura catalana i de gran qualitat.

FIRMIN

Jo he llegit el llibre de Firmin; la veritat, es que no ha estat gens mal aquest llibre, tot el llibre tracta de un ratolí petit, que va passant la vida pràcticament a la llibreria de Norman, a Boston. Es un poc difícil de llegir, pero una vegada agafes el fil, ja saps de que tracta. Al ser un ratolí que passa la vida a la biblioteca quasi tots els dies, menys al final, que te un parell d’aventures amb un vagabund i desprès ja sòl, no es gens avorrit, ja que sempre te alguna cosa que contar Firmin, sempre te aventures en les que combatir, pero una de les coses que més m’he fixat en aquest llibre es que no pareix que siga un llibre, sinó que pareix que siga una revista de propaganda, ja que sempre et nombra molts llibres boníssims aquest llibre, pero es obvi; Firmin al viure en una biblioteca sempre esta llegint llibres, doncs l’autor Sam Savage, fa un tipus de propaganda a altres llibre, perquè en recomana molts com Les pedres de Venecia, Cançons d’innocència i experiencia, Temor i tremolor, Tròpic de Càncer, El vigilant en el camp de sègol… aquest últim que he nombrat se’l tenim que llegir enguany. Pero no es això perquè també et recomana mols bons autors. Jo me’l llegia i de vegades en un capítol pot contar-te de que va un d’aquest llibre o qui es un autor d’aquestos i l’acabes el capítol i quasi no et deia res més, sols que Firmin l’estava llegint. Però aquest llibre cada vegada que el llitges t’agrada més ja que Firmin, es converteix en un humà pràcticament, ell fa coses humanes, com tocar el piano, sabia llegir, era molt llest, sabia quines coses li podrien agradar a en Norman per a regalar-li-les, li agradaven les persones, inclús i tot, aplega a dir que s’enamora de Norman i s’imagina amb ell ballant, també sabia parlar i entendre al humans, el que passa que mai parlava, ho intentaba pero sabia que els humans no l’escoltaven, menjava com els humans, el que li donares ell s’ho menjava…es a dir, que pràcticament, era un humà, però amb cos de animal. Per finalitzar, dir que es un llibre també un poc trist, ja que acaba un poc mal la vida de Norman i la de ell, no ens la conta, pero segurament que acaben mal els dos, ja que arriba a quedar-se sol i no torna a veure mai més a Norman, o això pareix que será…

Continuació de L'Estrep

Estimada Maria

Com hauràs vist al sobre, som Amalia i jo, Ramón, escrivint-te desde Barcelona . Ens agradaria saber cóm ha anat tot per València i si t’has quedat allí a viure temporalment o has tornat al poble.

Per ací per Barcelona, estem disfrutant molt ja que tenim tot el temps que vulguem l’un per a l’altre sense amagatalls i mentides. Jo he trobat treball com a corresponsal de les aigües a l’ajuntament de Barcelona i gràcies a Déu està molt ben pagat. Apart, hem buscat un pis i l’hem alquilat temporalment i si les cosses van bé volem anar buscant una casa per les afores de la ciutat i gaudir un poc més de la tranquil·litat, ja que passar de viure en un poblet de “quatre rates” a viure en una grandíssima ciutat plena de sorolls de cotxes, trens, turistes...Està fent-se un poc pesat per a Amàlia.

I per a acomiadar-se volíem informar-te abans que ningú, que entre els nostres plans entra casar-nos, possiblement a la ciutat de València, més que res per no fer viatjar tant a tota família i amics. Pot ser que d’ací poc ens traslladem uns dies a la ciutat del Túria per a buscar restaurant i església on celebrar la boda, i aprofitar l’estància per a visitar a les nostres famílies i comentar-los la bona notícia.

Esperem que estigues molt bé i que tot continuï igual que fa uns mesos.

Records i abraços desde Barcelona.

Ramón i Amàlia.

La moda a la primera meitad del segle XX

La novel·la Mirall Trencat de Mercè Rodoreda s'inicia al començament del segle XX i acaba després de la guerra civil Espanyola. Encara que a la novel·la no es tracten molts dels fets històrics que estaven passant a aquesta època a Espanya i en concret a Barcelona es pot entreveure que estem a aquesta etapa ja que ens diu alguna cosa de l'esclat de la insurrecció, la proclamació de la República de 1931 o del pas de cotxes de cavalls a automòbils.

Al llibre un dels personatges, l'Eladi Farriols, el marit de Sofia treballa a una botiga de roba, a la del seu oncle per ser més exactes.

Així que jo hem pregunte, com era la moda a la primera meitad del segle XX? Que es venia a botigues com la de L'Eladi Farriols? Com anava vestida la Teresa Goday i les dones de l'època?

I aquestes son les preguntes que tracte de respondre al meu comentari.

Al començament del segle XX la moda va començar a crear noves tendències d'acord amb l'inici d'un nou segle. Es va imposar la silueta en forma de S. Les faldilles eren ajustades als malucs i s'anaven eixamplant en forma de campana fins arribar a terra. També durant aquesta època van néixer els vestits sastre i els vestits de tall amb certa influència masculina per a les dones que ja començaven a inserir-se en el món laboral d'aquests temps.

Fins a aquesta època els vestits eren bastant llargs, anaven fins al pis i no permetien veure les sabates. Per la seva banda, les plomes i els encaixos van aparèixer amb molt d'èxit durant aquesta època, sobretot en els grans barrets que es dissenyaven amb múltiples ornaments. És clar, aquesta moda només podia ser seguida per les altes classes de la societat.

Dècades: 1900-1910

Una època on els cànons de bellesa imposaven certes característiques per semblar dones ideals. Així moltes dones per aconseguir aquest ideal arribaven a posar en risc la seua salut.

No estava ben vist lluir la pell morena. Els cabells blancs i ondulats donaven un look juvenil.

Per afinar la cintura, les dones de l'època arribaven a estrènyer la seva figura amb ajustadíssims corsés que arribaven a deformar els òrgans interns, i en alguns casos fins a provocar la mort.

Dècades: 1910-1920

Una dècada on l'ús del maquillatge era habitual, però el resultat desitjat era molt natural. Ja els rostres blanc i empolsats no es veien. El cabell, que fins llavors lluïa ondulat es va començar a pentinar amb ratlla.

Al 1910 es va produir un canvi rotund a la moda, influenciat pel "Ballet Rus" que recorria els escenaris europeus. Els colors cridaners i l'ona oriental, va reemplaçar l'hegemonia en tons pastís i les faldilles llargues. Gràcies a aquesta nova moda les dones es van atrevir a desafiar els sòlids principis morals que les lligaven i van començar a mostrar el cos, el que per descomptat no va ser possible sense escàndol eclesiàstic i masclista.

En plena època de postguerra i representant a aquesta nova generació de dones independents i modernes, va aparèixer la mítica Coco Chanel. El seu estil còmode i pràctic representava la revolució femenina.

Dècades 1920- 1930 

Per considerar-se noies modernes, les dones havien de lluir els cabells a lo xic, però els homes no van acceptar aquesta moda.

El maquillatge s'usava molt recarregat sense importar que es veiés artificial, els ulls negres, la boca vermella i les celles acuradament perfilades en forma semicircular.

El principal objectiu d'aquest look era la provocació.

Per la seva banda Coco Chanel mostrava la seua pell morena aconseguint així gran quantitat de imitadores, segons ella la pal·lidesa extrema era només per als pobres que treballaven tancats dia i nit.

S'elimina la faldilla llarga de la dècada anterior. Chanel imposa les peces unisex com el jersei. Es porten vestits sencers amb flocs i bolssets petits. Les peces s'escurcen per damunt del turmell.

Al 1930 la pauta a seguir eren les actrius com Greta Garbo i Marlene Dietrich, dones d'espatlles amples i malucs delicats, altes i primes.

Ara la dona estava embolicada amb un halo d'encant, sensualitat i misteri. La dona treia profit del seu cos i no ho amagava per prejudicis moralistes.

Les sabates estan demanant a crits passar-se la nit ballant, de manera que estan dissenyades perquè no rellisqui el peu fàcilment. El calçat subjecte al turmell amb una tira constitueix l'essència dels daurats anys vint, la dècada de les festes desenfrenades i les maratons de ball.

Dècada 1930-1940

L'ideal de bellesa en aquesta època no exigia massa, la dona havia de ser prima, femenina, amb aspecte atlètic i cuidat. Lluir la pell morena era una premissa. Es prioritzava la bellesa interior i per això portar una vida natural era la millor opció.

El maquillatge recarregat que causà furor la dècada passada era considerat vulgar, ara era el moment de destacar individualment i per això s'usaven productes considerats indispensables com el perfilador de celles, la vaselina per donar brillantor als parpelles, ombres en colors daurat, platejat, marró, verd, blau i violeta, rimel, pestanyes postisses, coloret i carmí.

El cabell es portava amb un llarg mitjà, pentinat amb ones des del front. El ros era el color de moda com lluïen les actrius de Hollywood.

La dona del carrer intentava aconseguir aquest ideal, el que era molt positiu per les empreses de cosmètics que no van dubtar a llançar al mercat cremes antiarrugues per mantenir la pell en perfectes condicions.

Dècades 1940-1950

Una dècada on a les dones se'ls exigia que no s'abandonessin, que fossin competents en el treball i molt enèrgiques però sense deixar la part femenina de costat i en la vida privada havien de ser summament comprensives.

Eren temps difícils, per aquest motiu la imatge adequada era la d'una dona adulta i sensual però de cap manera provocativa i frívola.

El cabell ja no s'usava curt, com el dels xics. Per contra es recollien les melenes amb monyos alts o s'usaven mocadors a manera de turbant que era el més pràctic per dissimular els cabells descuidats per la necessitat i l'escassetat de recursos d'una època marcada per la guerra.

“Vesteix vulgar i només veuran el vestit, vesteix elegant i veuran a la dona” Coco Chanel

2012-2013 1Bat A La plaça del diamant, Ivan Albert

Colometa va entendre que amb les nupcies de Rita, havia passat una etapa de la seua vida atemorida primer pel seu home Quimet i despres per la seua situacio d'hambruna que havien patit ella i els seus fills. Aleshores Colometa podia començar una nova vida amb l'Antoni, que li havia donat una llar i menjar quan ella mes ho necesitava.

A partir de eixe moment  Colometa estimaria a l'Antoni a la seua manera, pero sense por de que Quimet tornara i pensan que els seus fills ja eren majors i no la necessitaven a ella per a sobreviure.

Colometa així sols pensaría amb ella i l'Antoni el seu home.

Per fi un home que la respetava i l'estimava