César Soler Soler

Es podria fer un catàleg prou llarg de tots els elements simbòlics que apareixen al llarg de la novel·la. En un primer pla de lectura, molts dels objectes que apareixen, com les flors o les joies, són elements que ajuden a descriure tota una època i el món de la burgesia; ara bé, els objectes decoratius, les flors que es regalen, els detalls relacionats amb el temps històric tindran una funció més profunda que la de la simple descripció costumista. 

L’armari japonès, per exemple, ens remetrà sempre al primer marit de Teresa; l’agulla de pit amb què s’enceta el relat és l’origen de la seva ascensió social, i el tresor que amaga un passat desconegut per als que l’envolten, les violetes que Salvador regala a Bàrbara, és el símbol del seu amor, que intentarà repetir amb Teresa; però les flors de Viena no feien olor. 

Una perla esdevé el símbol dels dos homes que s’estima Teresa, una perla que Sofia busca desesperadament quan el seu pare està encara de cos present, però que no troba perquè Teresa ja l’ha regalada a Riera. 

El vaixell rudimentari que sosté el Jaume és el símbol que l’acompanya, mentre que Maria queda irremeiablement lligada al llorer amb què es casa, símbol d’eternitat a la cultura occidental, però també a l’aigua on s’emmiralla i d’on neix, l’aigua misteriosa que reflecteix

l’evolució dels personatges. Aquest és un element que apareix al llarg de la novel•la, bé en forma de tempesta, de plugim, de bassa estancada, de gota en un vidre, o bé fins i tot en la imatge del llorer on se suïcida Maria, que «semblava un mar d’aigua negra». Alguns gestos repetits pels personatges no tan sols ajuden a construir-los, sinó que, en molts casos, ens recorden la matèria de què estan fets: la dèria de Teresa de tocar les coses i dir que són seves, o el fet de passar la mà per la cara de Sofia, que demostra

la seva fredor i posició de poder.

Hi ha cert fetitxisme relacionat, per exemple, amb els peus: Sofia fa que, la primera nit de noces, Eladi li besi el peu, on anys després, quan ell mor, hi apareix una taca; Maria agafa el senyor de la casa de nines i el deixa de seguida, espantada pel fet de descobrir que no té peus; Eladi repeteix amb les minyones el mateix gest de Sofia. Els peus ens arrelen, en connecten amb la naturalesa salvatge de què estem fets i amb l’univers de la infantesa: els peus són la primera cosa que veiem dels pares. Altres elements prenen importància a mesura que la història avança: la poma del vano que apareix al començament, en un ball de disfresses, és recuperada per Teresa moltmés tard, quan s’esmenta la flor del pomer a la masia de Vilafranca, on passen la lluna de mel, una flor que mai no esdevindrà fruit i es quedarà en això, en una felicitat dibuixada en un vano i una flor petita i prometedora.

Fco Javier Blanquer Valera 1batA

La Plaça del Diamant
L´obra de la coneguda novel.lista Mercé Rodoreda ens monstra, a l´igual que la resta de les seves principals obres, un món que transcorre entre varies époques i amb diferents conflictes polítics (II república Espanyola, guerra civil.etc)  vist a través d'una protagonista femenina, en aquest cas de Natalia/Colometa, que ens conta la seva vida, fortament marcada per les circunstancies externes que ha de superar. Com la propia autora ens conta,la novel.la esta inspirada per les obres de Kafka, sobretot per la Metamorfosi, hi podem trovar, dons un paralelisme, ja que, la protagonista que originalment es coneguda com  Natalia pasa a ser Colometa, per a acabant ser una Natalia diferent. La modificació del nom es per tant una metamorfosi, ja que aquest canvi va acompanyat d'una important modificació de l'argument a la novel.la. Aquest tipus d´argument també és visible a altres novel.les seves. Aquests cambis es veuen aixi mateix influits per la relació amb els seus familiars, sent els seves diferents etapes vitals fonamentals a la novel-la, com els seus dos casaments, la seva relació amb els pares i en major mesura quan té fills. Per el que respecta a l'entorn hem de tenir en compte que la novel.la no va ser escrita al lloc al qual es desenvolupa sino que va ser escrita a Ginebra, per el que també compleix la funció per part de l'autora de recordar el lloc al que no pot estar. Encara que no pogé ser escrita al lloc on es desenvolupa, la novel.la destaca per el seu simbolisme i per les seves descripcions, el que també la converteix en una de les millors novel.les en català.

La Pell Freda Fco Javier Blanquer Valera 1batA

La Pell Freda
La novel.la de l´esciptor Alert Sánchez Pinyol ens trasllada a una illa de l´Atlàntic Sud, en la qual el personatge principal, el nom del qual no s´ens revel-la al llarg de tota la narració, ha de trevallar com a tècnic atmosfèric. El pesonatge protagoniste  procedeix dún ambient difícil, ja que va viurer a un àmbit violent a Irlanda, formant part dels grups republicans que pretenien separar  l´illa de Gran Bretanya, encara que va rebre una educació pacífica. Quan l´illa es separa, ell queda  decepcionat amb el que succedeix amb el nou país i abandona Irlanda, buscant ofici com a tècnic navier. Finalment, quan el troba és a un lloc remot de l´Atlàntic Sud. Al moment d´arribar a l´illot al que ha de trevallar, comprova que la casa on deuria quedar-se durant un any esta abandonada, sense haver rastre de l´antic tècnic. A l´altre extrem de l´illa també comprova com l´illa està habitada per un home que ocupa recelosament a un far sense utilitat, i que finalment esdevindra en en ser el tècnic atmosfèric perdut, procedent a l´igual que´l protagonista d´un ambient difícil. La primera nit a la casa del técnic atmosfèric, el protagonista descobrirà que totes les nits l´illa es asetjada per una gran quantitat de monstres procedents del mar. El personaje principal, intentara doncs refugiar-se en el far al veurer perillar la seva vida, allí al far, es veurà ell a si mateix envoltat per un ambient tervol i rude, on deurà de conviurer amb l´antic tècnic atmosfèric Batís Caffo, junt al que cada nit intentaran repel.lir al monstres, que ataquen insistentment al far, sense saber ben bé de moment quin es el perqué que els porta  a fer açó. I amb un dels monstres, que viu forçosament al far, i que esdevindra a ser el centre del conflicte entre tots els participants de l´acció.

Christian Gandia Molina

Mirall Trencat


Aquest llibre de Mercé Rodoreda que he llegit m'ha resustat un poc pesat degut a la seva compleixitat,d'aquest llibre magradaria resaltar la forma en la que Mercé Rodoreda fa les descripcions,en el llibre al momen en que apareix algun personatge li dedica una conciencidada descripció,no s'oblida de  ningun detall,però no sols es queda amb les persones sinó que tambe descriu molt els objectes cotidians com podria ser una casa o una joia,pot ser asó siga el que faja el llibre costós de llegir per que encara que hages llegit varies pàgines pots estar en la mateixa descripció,pero val molt la pena llegir-lo ja que amb tants detalls entres en la historia quasi com si estigueres dintre del llibre.

Arantxa Benavent Gallego

El fantasma de la Maria.
El fantasma de la Maria, ha estat lligat a la seua casa, la torre de Sant Gervasi; a tot hora recordant al seu germà i tot el que feien junts en la seua casa. Recordant la seua avia Teresa que acaba morint com ella; tots els records que te de la casa: arbres, mobles, el mirall... però el que més recorda és el llorer amb el que ella està casada, el llorer que li va travessar l’esquena i la va matar.
El fantasma de Maria acaba separant-se de la seua casa i perfí aconseguís anar al cel, no al infern; allí dalt, primer està sola i deprimida per tot el que li ha passat al llarg de la seua vida, i  que ha tingut que separar-se del que mes apreciava, la seua casa.
Més avant, quan passa un poc de temps, decideix seguir endavant amb la seua vida llarga i immortal. Te com a objectiu buscar a la seua avia Teresa i passar el que li queda de vida amb ella.
Comença la seua busqueda, i el primer que fa es preguntar a tothom el que passa per el seu costat si coneix a Teresa, i per donar un detall diu que porta una agulla de brillants molt gran i bonica penjada al pit. Tots diuen que no, que no l’han vista mai per el cel; però que seguisca buscant, que si el proposes buscar alguna cosa sempre acabaràs encontrant la.
Maria seguis buscant i buscant però no sap on més buscar; i decideix abandonar la seua busqueda i seguir amb la seua vida sola i trist.
Com tots el dies, Maria va anar al riu “Plora” del cel, on tots els fantasmes que estan sols van a plorar; allí estava ella plorant i pensant com no va poder encontrar a la Teresa.
De sobte Maria sent una veu molt dolça que li diu: - Nena ja estic ací, no plores més i anem juntes a tots llocs i per sempre.  Maria molt contenta es girà, i era Teresa; juntes, agafades de la mà caminaren i caminaren fins on el cel es portava per poder estar soles elles, juntes i molt contentes.

 CAROLINA S'ENAMORA, EN GIOVANNI(RUSTY JAMES)

 Doncs bé asi hem trobe a aquestes altures del trimestre intentan fer un comentari del llibre que jo vaig decidir llegir-me a principis del curs, però al final tot per a última hora típic de mi Josep Miquel Moll Mas,aquest llibre s’anomena Carolina S’enamora i l’autor d’aquesta novel·la es Federico Moccia.
He decidit fer el comentari sobre la persona que per a mi més es fixa i es la més important per a la Carolina (Caro) i no es altre que el seu germà en Giovanni (Rusty James) un apasionat de la vida, i el qual el seu major somni és escriure, posar el món en una sola pàgina.
Ell el descriuría com un idealista, un boig, un somiador; té 20 anys i sap que la vida es dura però també esplèndida per això és una de les persones que podríem dir que ballen amb la vida,i la conviden a ballar, la miren als ulls, respectan-la i estiman-la, així com sols eres capaç d’estimar la mira de la teva estimada.
En Rusty es tot al contrari que Dario el pare i això els fa xocar prou, per altra part amb la Caro es troba en perfecta sintonía puig la Caro ho viu tot amb entusiasme i és realmente cautivadora i aixo els porta a entendres sense utilizar les paraules s'estimen l'un a l'altres.
En Rusty es una d’aquelles persones que és obligat a estudiar el que en Dario el seu pare troba que és el millor per a ell, la Medicina, en canvi ell quan ja no pot més es sincer amb la família i els ho explica tot el que sent i això provoca una baralla entre ell i Dario, com a conseqüència se’n va de casa, es busca la vida,treball,lloc on dormir...és un gran lluitador i poc a poc va aconseguin el que ell vol que és:
Ser independen i poder escriure i reflectir els seus somnis en una novel·la perque tots i pugen disfrutar de les seves narracions, i poc a poc sense presa però tampoc sense aturar-se qui sap a lo millor ho conseguix...

mirall trencat/continuació

MIRALL TRENCAT

CONTINUACIÓ

Josep Sanjuan Blasco

En l'estància a frança, Teresa, després de la mort del seu últim home va decidir tornar a Barcelona. Com que estava invàlida no podia eixir de casa i va passar els seus últims dies dins d'un pis juntament en la seva criada Armanada que finalment es va quedar viuda com Teresa.

Un dia decidiren anar al parc, i allí conegueren a dos homes ja majors i aparentment molt cultes. Estagueren una bona estona xarrant fins que ixqué a comentari que estaven els 4 vixquen soles.

Parlaren dels seus problemes i decidíren que tots els dies quedarien al parc per a vores i poder tindre una vida social entretinguda i no estar tancats dins de casa tot els que els quedara de vida.

Els dies pasaren fins que arribà el dia en que Joan, un dels homes, es declarà a Teresa i ella acceptà. De manera que Teresa va passar el que li quedava de vida en home molt bo que li va fer passar molt bones estones.

EL vigilant en el camp de sègol

Carta de Holden Cauldfield a la família Antolini:

Benvolguts Senyor i senyora Antolini.

Senc molt la manera de la que em vaig acomiadar de vosaltres. Ja que em vareu oferir un lloc on passar la nit baix de un sostre, i si no haguera segut per vosaltres, no se on hauria passat la nit.

Primer que tot, m’agradaria explicar el perquè de la meua ràpida fugida sense cap tipus de adéu ni agraïment. Els meus motius, varen ser que mentre jo dormia en el vostre sofà, vaig notar que els meus cabells, eren acariciats  per algú. Aquest era el Senyor Antolini, el meu primer pensament, era que volia aprofitar-se’n de la meva estància a la vostra casa, així que amb l’excusa de que tenia les maletes a l’estació, vaig eixir cametes al cul de la vostra casa. Li vaig dir a en Antolini, que tornaria quan recollirà les maletes, però no ho anava a fer, estava asustat, cagat de por, tot perquè em  pensava que vostè volia fer-me alguna cosa.

Ja a l’estació vaig reflexionar, i vaig arribar a la conclusió de que segur que vostè, el senyor Antolini, ex-professor meu d’anglès, no podia fer això.

També vaig pensar en la reflexió que vostè em va fer, i dec de fer-li cas, perquè no vull pasar-me la majoria de la meva vida siguent un desgraciat, i al curs que ve, intentaré estudiar i aplicar-me.

Us visitaré d’ací poc.

Un abraç.

La pell freda Ivan Albert

Despres de vore de que el companyer que anava a sustituirme crusara el mar per les aigues vaig decidir quedarme per sempre en la isla esperant no vinguera ningu a sustuir-me. Despres de vore que per les nits els atacs del mostres anaven a menys vaig decidir dur una vida plena amb Aneris.

Al cap d'un any van vindre a sustituirme. Van vindre de nit la qual cosa els mostres els van atacar i van morir casi tots  sols alguns que van aconsegir escapar dels mostres.

Aquells que van aconseguir escapar van informar a Irlanda que havia una altra especie que vivia en aquella isla. Aques van decidir anar a l'illa i matar a tots els de la seua especie.

Junt amb amb el protagoniste Aneris van morir perque els militars de Irlanda van anar a destruir-ho tot.

Finalment la illa va quedar tota deserta sense ningun habitant. Van conseguir destruir a tots els de la seua especie que eren els citauques

Continuació Firmin

Doncs bé, ací estic ara sense cap futur clar i amenaçat per aquelles màquines que anàven menjant-se poc a poc tots els edificis que quedàven. No tenia on anar, ni tan sols l´escombrós pis de´n Jerry, així que vaig pensar de fer una locura: “I si me´n vaig a San Francisco?”. Em va vindre aquella idea perquè al meu amic Jerry sempre li havera agradat posar-se a viure allí, però ara, és clar, el pobre ja no hi podía des d´aquell terrible accident. Així que, després d´una estona de reflexionar els avantatges i inconvenients, em vaig decidir a posar la meva idea a la pràctica, ja que no tenia res a perdre.
Pensava que seria molt més fácil abandonar aquell lloc ple d´escombraires i runa, però només eixir d´aquell bloc d´apartament, em vaig emocionar recordant tot el que havia viscut en aquell pis, i també a la llibreria d´en Norman, malgrat que aquella relació acabara com va acabar. Però bé, no hi podía viure d´antics records tota la vida, així que em vaig envalentonar em vaig decidir a seguir sense mirar cap enrere.

Aquest llibe és de Mercé Rodoreda i és una novel·la de maduresa el qual recull la vida de tres generacions de la família imaginària de Valldura.La novel·la tracta els temes d’amor,la mort i la guerra.Està dividida en tres parts.

La pimera part ens presenta als personatges i la relació que tenen aquests.Teresa és casa amb Salvador i Teresa passa de ser una classe social baixa a una classe social alta.Teresa mor degut a l’amor tan fort que tenia amb el seu marit i a Salvador la mort de Teresa el marcarà durant la seva vida.Aquest dos tenen una filla anomenada Sofia,que s’enamora d’Eladi.El pare de Sofia mor un poc abans de casa-se amb Eladi.Aquest té una amant i tenen una filla anomenada Maria a la qual Sofia l’adopatará i després donará a llum a dos nens més,en Ramon i en Jaume.

La segona part ens parla sobre les relacions dels personatges,és a dir,sobre les seves intimitats.La relació de Sofia i Eladi al llarg de la historia es veu que no funcioná,perque Sofia utilitzava a Eladi quan més li convenia.Maria i Ramón aniran sempre junts mantenint una relació més que amigosa.En un moment inoportú apareix Jaume,i com Ramon i Maria no volia que aquest contara la relació que mantenien als seus pares jugen amb ell de forma violenta i al final mor en un accident.Maria i Ramon se´n van de vacances amb uns amics i la senyora Rosa abans de que la despedirán o conta tot als seus pares.Ramon al saber la veritat se´n va de casa i Maria és suicida.Eladi al recibir la noticia de que la seva filla a mort,mor de tristesa i vellesa.

En la tercera part ens diu que al final de la historia la casa pasa a poder dels militars.Sofia és veu obligada a viatgar a l’estranger,però al final d’aquesta historia hi ha un retrobament entre els tres personatges que qeden vius;l’Armada,en Ramon i  la Sofia.

La meua opinió és que hi han massa personatges i et lies un poc.Tambè que es fa pesada de llegir degut a la seva extenció,però en general el llibre m’ha agradat molt.

Mirall Trencat, Rafa Cebrián

El llibre que m'he llegit s'anomena Mirall Trencat de Mercè Rodoreda. El llibre esta vinculat al segle XX i el tema a tractar es la l'amor, la guerra i la mort dels personatges.
     La primera part del llibre ens conta qui son els personatges i la relació que hi ha entre ells. Els primers protagonistes són Teresa i Nicolau, pero aquest mor al poc de temps. Per un altre costat esta Salavador enamorat d'una bella dema anomenada Barbara, pero aquesta també mor al poc de temps aixi que la nessesita una dama i troba a Teresa. Aquestos es casen i decideixen anar a viure a una torre, ja alli tenen una filla anomenada Sofia que s'enamora de un xic templat anomenat l'Eladi, quan van a casar-se de colp mor el pare de Sofia, Salvador. Una volta recuperada Sofia decideixen tindre dos fills més un que havia tingut Eladi amb una altra parella. Primer mor Jaume un dels fills que es assasinat pels germans i després mor Maria suiccidants des de el terrat, sols ueda Ramon, que se'n va de casa i ja no se sap res d'ell. més tard mor l'Eladi. La novel.la acava que Teresa dona les propietats a la cuinera Armanda, i Teresa decideix abandoanar el pais, amb el nou destí de França. 
En la meua opinió m'ha paregut un llibre llarg i avorit, perque a la fi ja no t'enrrecordes del principi.

Les veus del pamano

   La Tina, una mestra a la que li encomanen fer un treball per a l'escola, troba darrere de la pizarra d'una de les aules, de la vella escola que van a enderrocar, un forat que contenia una capsa de puros. A l'interior d'aquesta capsa Tina va trobar unes llibretes, on l'Oriol Fontelles conta la seva estància en Torena.

Torena es un poble fronterís amb França, on un alcalde dictatorial imposa la llei de l'època de la postguerra. Després de l'injusta mort d'un xiquet. Oriol, atrapat per la seua covardia, es veu en mig d'una lluita entre els maquis i l'alcalde, l'abandó per part la seua dona, un nou amor, una mort prematura...

Tina, després d'aquest descobriment, decideix investigar sobre les llibretes, adonant-se d'aquesta forma que les llibretes eren unes cartes on Oriol li conta la seua vida plena d'enganys a la seua filla, que no coneix.

Mentre la vida de Tina s'enfonsa, un matrimoni infidel i un fill que porta la seua vida per camins oposats a les creences dels seus pares. Acabant amb una vida solitària i amb un tràgic final.

LA FOSCOR DE L'ELISENDA

Fa molts anys que estic sumida en aquesta foscor i l'única llum que em queda es el teu record. Ara que aquella dona ha mort ja no hi ha cap perill de que es descobreixca la veritat, ningú et llevarà el lloc que el pertoca, el de beat. Vaig lluitar per la teva beatificació fent el que fora necessari  per a que s'acomplira el meu objectiu i quasi es descobreix tot per culpa d'aquella dona que l'única cosa que va fer es clavar-se en assumptes que no li importaven. Vaig fer el que calia fer, ella s'ho va buscar. Ara que tot torna a estar en el seu lloc puc contar-te que el teu fill Marcel està bé i el teu net també. En els estudis es pareix a tu, serà un gran mestre. Recorde el primer cop que el vaig veure, la brillantor dels seus ulls em va recordar als teus. Es pareixia més a tu que el teu propi fill. Encara que tot açò que et conte ja ho sabràs, però necessite parlar amb algú i senc que tu eres l'únic amb el que puc ser sincera del tot i parlar obertament sobre els meus sentiments, com aquell cop, quan estava quasi en la completa obscuritat, i et vaig dir que era la primera vegada que tenia por. Crec que sols t'ho vaig dir a tu, ja saps com sóc. Ara que ja t'ho he contat tot et puc dir que ens queda poc per a tornar-nos a veure, la ceguera no es l'única que em pertorba i pronte tornarem a estar junts. Per una part tinc por perquè la mort no es cosa per a jugar, però per l'altra em senc feliç perquè pronte ens podrem abraçar com quan pasavem aquelles nit junts a Barcelona.

MIRALL TRANCAT

MIRALL TRENCAT

Mirall trencat m’ha semblat un llibre un poc pesat ja que m’ha semblat una mica liosa al tindrer un poc massa de personatges i a la descripció que fa d’aquests es difícil recordar-les totes i poder relacionar-les amb els fet que a cadascun els ocorre.
Aquest tracta de tres parts , les quals acaven parlant al voltant d’una família protagonista.
``Les serventes de la casa, decidiren posar-se a fer feina , vegeren una bona opció començar per l’armari de la Teresa. D’aquest moble tragueren roba neta ,de nova ,de bruta i de vella.
Mentre classificaven la roba trobaren un antifaç negre amb perles , aquestes jugaren amb ell una estona fins que la Teresa entra a l’habitació i els manà que ho dixaren tot tal com estava , i  aquestes feren cas.
Una de les serventes mentre desplegava un llençol es trobà un mirall de xicotet tamany i de color verd claret. La serventa l’agafa que de manera que quan es mirà a ell, l’imatge de la seva cara que vegè reflectida va ser tan horrible que deixà caurer el mirall a terra.
El mirall es trancà , el soroll es va sentir per tota la casa cosa que va fer que totes les persones que hi havia a ella anaren corrent a l’habitació , i tots quedaren sorpresos al veurer la figura d’en Nicolau’’

FIRMIN

Firmin, amb cos de rata i pensament humà, decidix després de la seua llarga estona de la seua vida als voltants de la llibreria, qué es l’hora de fer un canvi. Un canvi, qué supossarà asumir riscos, però que si aquests li ixen bé será un gran pas per a la seua millor vida.
Després de les seues hores i hores passades davant de la pantalla del cinema a altes hores de la nit, Firmin es possa en el cap deixar aquell barri on havia nascut tantes anècdotes i històries tant bones com dolentes havia passat. I jurava q mai, mai, oblidaria a en Norman. En el seu viatge en dirección a un lloc diferent, no es sap quin, on pretenia viure coses noves i millors, es va topar amb una cosa que mai s’esperaria. A la primera vegada que el va mirar no sentí res, però si un poc de respecte. Tres segons despés el va tornar a mirar i, allà recolzat en aquella paret de la casa que feia cantó, hi havia una rata llegint. Pobre de Firmin. Pensava que tant sols ell tenia eixe privilegi entre els de la seua espècie. Al començament, no es va alegrar massa, peró despres de acostarse cap a la rata i mantindre una intensa conversa, allò va ser el principi d’una bona amistat… el viatge de Firmin es veía parat. Aquesta rata de la qual mai Firmin es va assabentar del nom, li va oferir una vida en un lloc diferent i ell després de reflexions i pensaments va decidir mantindre una nova vida al costat d’aquella nova rata.
Una vida que al cap i a la fí que en res va cambiar, aquella rata vivía prop d’una llibreria, d’on  buscava els llibres que sempre hi portava a les potes. S’alimentaven del que trobàven. I l’unica feina que tenien era la de llegar, pasar fulles, veure pagines i interpretar i compendre el que hi havia dins d’elles. Semblava que la vida de Firmin estava planejada en una única manera posible.

Isabel i Maria

Dos personatges femenins, mare i filla donen títol a aquesta novel•la inacabada de Mercè Rodoreda. Isabel, mare, es una dona fina de classe alta que ja des de petita es troba entre dos germans. Lluis, el seu amor de la infància i Joaquim el noi que els pares volen que es case.
El llibre es compon de dos parts, la primera els successos abans de que Maria fugira de casa i anara a viure a París, i la segon maria conta els seus records de quan vivia amb son pare i la seua vida a París.
Lluis, fuig de Badalona i se’n va a viure a França, però quan son pare mor torna per a arreglar l’herència. El seu germà, Joaquim, que havia heretat la casa, li demana que es queda a viure amb ell i la Isabel, amb qui s’havia casat i Lluis es queda, Isabel tornava a sentir-se com quan era petita. Temps desprès es quedarà embarassada del seu marit, que quan naix la xiqueta Maria ell se l’endu a Barcelona.
Quan mor Joaquim Maria torna amb sa mare però la relació entre elles no serà massa bona,  ja que Lluis que a la mort de Joaquim es casa amb Isabel i crea un ambient familiar opressiu degut a que volia apoderar-se de l’herència que Joaquim havia deixat a Maria. Aleshores Maria decideix anar-se’n a viure a París per a ser pintora i ja en París conta els seus records de la seua vida amb Joaquim i de com de es va sentir a la casa de sa mare i amb la seua relació amb l’oncle Lluis.
Isabel i Maria es una mena d’embrió d’on naixerà bona part de la producció de l’autora i en especial algunes de les seues obres cabdals com La Plaça del Diamant i Mirall trencat. Es una novel•la que m’ha agradat bastant perquè es una novel•la ben redactada i on l’autora mostra els sentiments dels protagonistes i com canvien al llarg de la novel•la, l’única nota negativa que jo li posaria seria que al tractar-se d’una novel•la incabada et deixa en la mel als llavis de com acabarà. Aquesta novel•la la recomanaria a aquelles persones que els agrade l’estil rodoredia.

La plaça del diamant.

La plaça del diamant és una novel·la de l'escriptora Mercè Rodoreda. Primerament anomenada Colometa, ha estat considerada per la crítica com la seva obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra, publicada per primera vegada l'any 1962 i ha sigut traduïda a més de vint idiomes.

Conta la història de Natàlia, una noia tímida i ingènua, que coneix en el ball de la plaça del Diamant en Quimet. Colometa (com li deia en Quimet) va deixar el seu treball i al seu promès, per a casar-se amb ell. El Quimet va haver d'anar a lluitar al front on, per desgracia per a Colometa, va morir. Despres de patir molt i de tornar-se boja, decideix posar fi a la vida dels seus fills Toni i Rita. Per això, va a comprar salfumant, on conèix a l'Antoni que li ofereix treballar amb ell i finalment, l’Antoni i la Colometa es casen. Al principi Colometa, a ell, no el volía pero, quan passa un temps del cassament, ella comença a sentir coses per ell. Al final, Toni, el fill de Colometa, es converteix en soldat i Rita es casa amb Vicenç.

Es un llibre molt interessant i el recomane a tota la gent que li agraden les històries d’amor i de postguerra, ja que tame tracta aquest tema. L’únic problema que jo li trobe es el llenguetje, que es un poc conplicat d’entendre. A part d’açò, molt interessant.

La pell freda

Des de la mort d’en Batís tot era diferent, no feia ni dos setmanes del seu suïcidi i ara em donava conter de quan el tirava en falta, no teníem molt bona relació aixó era evident,però no sabia fins a quin punt podria tirar-lo de menys.

Estic sentat a la sorra, contemplant l’immens oceà.  Des de feta un any estava a aquella illa... aquella illa que m’havia canviat, aquella illa que m’havia trastornat, ja no sóc el que era.. les coses que he vist ací, les coses que he aprés, que he experimentat, ni en el pitjor dels mals sons, li ho desitjaria a algú.

M’alçe de la sorra, i m’hen vaig al far.. puje totes les escaleres em dirixisc cap al terrat del far, cap al punt més alt, ma sente  en la barana, senc l’aire gelat colpejant-me la cara, em reconforta. No puc parar de pensar en l’Anelis, en tot el que senc per ella... i tota l’ indiferència que mostra ella cap a mi.... una part de mi l’odia i sent ganes de colpejar-la, de fer-li entendre que no puc estar sense ella, l’estime i vull que ella senca el mateix per mi... vull que m’estime, quan mire amb els mateixos ulls que la mire jo a ella, però se que es impossible, es incapaç de sentir res per ningú.

Senc que algú s’aproxima a mi per darrere, i que em xupla el cau de l’orella, es el Triangle, un citauca, en un principi sentia tanta repulsió per aquestos sers estranys, volia exterminar-lo a tots i ara estava tremendament enamorat d’un  d’ells i m’encantava passar el temps amb el petit Triangle, tot havia canviat, res era igual.

Agafe a Triangle entre els meus braços, acunant-ló com si fora un nadó, poc a poc li se van tancant els ulls i es queda dormint entre el s meus braços. Em quede mirant l’immens oceà, tal vegada no torne  mai a estar junt als humans, ara la meua família eren els citauca.

Tokio blues

Tokio blues, Haruk Marakami

Després de deixar a Reiko en l’estació de tren, vaig decidir recorrem Tokio jo sol, necessitava pensar aclarir les meues idees…. Em sentia frustrat no podia deixar de pensar en Naoko en tot el que havíem passat junts, tots els plans de futur que teníem, tots els meus sentiments cap a ella… no podia parar de pensar en perquè ho havia fet, perquè  havia pres la decisió  de llevar-se la vida, no ho comprenia… jo l’estimava més del que em pogués imaginar, havera fet per ella tot el que m’havera demanat, tot el que haguera estat en les meues mans inclús l’impossible, jo pensava que estava recuperant-se, que els dies on ella devia residir en l’hospital psiquiàtric estaven acabant-se i que perfí podríem estar junts.

Però no era així, pera ella aquest ja no era el seu món havia decidit anar-se’n i deixar-me tot sol, ni tan sol va deixar una nota per a donar explicacións, sols un paper on va escriure –  adéu -, com si així es justificara , i donara menys importància al que havia fet.

Van passar  hores i hores mentre passejava per Tokio, no reconeixia la majoria dels llocs on anava, al final d’un carreró vaig veure una llibreria, la llibreria de Midori, ella estava  sentada en la porta llegint un llibre, en eixe moment em vaig donar conter que Midori no era tan sols la meua amiga, era molt més, em transmetia una sensació de calidesa i benestar que feia molt de temps que ningú em transmetia. Em vaig donar conter de que l’estimava.

Sense dir-li res em vaig aproximar a ella i la vaig estrènyer entre els meus braços. Ho vaig decidir ja mai més la soltaria. Naoko se’n havia anat per a no tornar i era Midori la que estava asi, no podia  encaixar-me en un passat, tenia que fixar-me en un futur,un futur en el que fora feliç i eixa felicitat estava  molt segur que la trobaria amb Midori.

Presentació de ''La llibertat en flames''

Fa uns quans dies, alguns alumnes varem asistir a la presentació del llibre ''La llibertat en flames'' de Josep Penadés. Alli, a la presentació s'encontraven, el propi autor Josep Penadés, l'ilustrador Vicent Soriano que es nebot seu, Mª Josep Garcia, un amic seu Candid Sempere el qual es familiar meu i per ultim un de l'editorial.
Tots aquestos ens han parlat sobre que tracta el llibre i de com ho han viscut ells també mentre Josep escriavia el llibre.
Bé sobre el que pogut escoltar, el llibre resultarà molt interessant tant per a joves com per a majors.
Tan sols té 165 pagines, els dos personatges més importants per dir-ho d'alguna manera són: Josep el mut i Maerieta floreta, la qual s'engul tots els personatges.
Per a Josep aquest ha sigut un somni fet realitat desde feia 5 any, que és quan va començar a escriure el llibre, 2007 aquest any va ser un any molt important per a ell.
La llibertat en flames és una faula, en la qual el final de la historia es queda obert, ja que li'n deu una al llinx l'aventurer perque ell volia que aquest fora un dels protagonites, però no ha pogut ser.

Doncs bé, jo de seguida que tinga l'opotunitat me'l llegiré, ja que de la manera que ens han parlat del llibre deu de ser un d'eixos que al llegirlo no el decepcionarà.

La plaça del diamant

Aquest llibre m'ha agradat, però així i tot, es  feia un poc pesat, de vegades hi havia personatges que apareixien a l'historia i no sabies be qui eren i m'ho tenia que tornar a llegir per a saber qui era el qui parlava en eixe moment.

A aquest llibre es poden veure les diferents personalitats que te Quimet, unes vegades es el millor marit que es puga tenir i d'altres l'home més odiós, que hi tracta mal a la seua dona i també, com colometa aguanta totes aquestes coses del seu marit. Aquesta és una jove  que primer ja tenia un nuvi, però sènamora de Quimet i es casen. Tenen dos xiquets, Toni i Rita.

També hi podem veure com s'encontrava la societat en l'època de la Guerra Civil, i el dificil que era d'encontrar un lloc de treball.

Doncs bé a aquest llibre es narra l'historia de dos enamorats, en la qual hi han moments bons i d'altres no tan bons.

La plaça del diamant li'l recomanaria a aquelles persones que els agraden les histories d'amors dificils en l'epoca de la guerra civil, però també a tota persona que li agrade llegir, ja que és una narració que et pot ensenyar molt.

L'ESTREP

Joan Olivares

Al poble d'alots, un poblet de muntanya i xicotet un bon dia va ocorrer un assasinat de un tal secundino, que era el recaptador d'impostos. En aquest poble hi havia una certa rivalitat entre els partits polítics, els del partit de dalt ( de dretes) i els del partit de baix (esquerres). En aquells moments l'alcaldía estava dominada per els blaus, peró pronte serien les eleccions i les coses podrien canviar.

L'assesinat va estar comentat per tota la gent del poble i la guardia cvivil va interrogar a molta gent d'aqueel poble i finalment li tiraren les culpes a un tal Camallonga, un dels del partit d'esquerres.

En aquell poble estaven fent unes obres per a dur l'aigua del pou a la font redona i per a dirigir-les contrataren a un enginyer, Ramón, un home de la capital que entenia d'aquest tema. Ramón s'hostejà a una casa del poble mentres trancurriren les obres i en pocs dies va coneixer a mig poble i es va fer amic de molta gent i als pocs dies de estar ja anava a jugar a cartes i berruchar al centro i al casino. Un bon dia Ramón va anar a casa del metge don josé, allí va ser on va vore per primera vegada a Amàlia, una dona explèndida, de seguida s'enamorà d'ella i ella li correspongué.

A don Ramón li explicaren el problema del assasinat i de k havien robat la bossa dels impostos del cobrador i ell curiós intenta resoldreu i intentà buscar als culpables ja que ell a aquelles altures coneixia ben be a Camallonga i s'havia massa be que no era ll el culpable. Poc a poc don ramón va anant enllaçant deduccions i finalment va ser ell acompanyat del seu bon amic Batisete astrossa ki resolgueren el cas. Resulta que els culpables eren don benjamí ( el senyoret) un home de dretes, l'alcalde (vergaplana), el secretari i Xacarita, 4 homes de dretes que van fer tot el possible per a tirarli les culpes a Camallonga per a que el tancaren i no poguera presentarse com a alcalde així dirigirien ells l'alcalía durant molts anys.

Per altra banda Amàlia finalment després d'haver-ho pasat ben mal en el seu marit sénamorà locament de Ramón i es fugaren a Barcelona per fr vida allí i dixar en el poble tots els problemes ocurrits.

Per acabar, finalment els esquerres guanyaren les eleccions i Camallonga es proclamà alcalde de Alots i el senyor Xacarita, don Benjamí i el secretari quedaren tancats a la pressó durant molts anys.

continuació

A Barcelona, la vida de Ramón i Amàlia els anava de perles. Compraren una casa vora la mar i al cap de dos anys de estar-hi decidíren casarse i ho feren al poble de Alots i decidíren que el padrí sería el bon amic Batiste Astrossa.

Mes tart van tindre un fill que li posaren Batiste. A aquest nen li ensenyaren de ben xicotet l'ofici del seu pare fins que es va fer un poc mes major i fundà la seua pròpia empresa.

Un bon dia a Batiste el cridaren per a fer unes obres a uns canals d'aigua a un poble molt proper a Alots, i en l'excusa de que era a prop d'Alots anaren també els seus pares per fer la visita al poble.

Ramón i Amalia es sorprengueren en tornar al poble, el mes sorprenent era que l'alcalde era Joan Camallonga i que el secreteari era Batiste Astrossa. El dia seguent d'arribar-hi al poble el petit Batiste va comensar les obres al poble del costat mentres els seus pares gaudien de l'estancia a Alots. Batiste s'hostejava a una casa rural i el mateix dia de comensar les obres ja coneixia a quasi tot el poble. En acabar la jornada anaren al bar del poble on només entrar per la porta, Batiste es va quedar mirant com si estagués embobat a la camarera que hi hava al bar i esta també li correspongué la mirada. De seguida va preguntar als seus amics que qui era i li digueren que era la filla de l'alcalde i que ja estava promessa. Batiste testarut anà a parlar amb ella i estagueren tant de rato parlant que sen anaren tots els del bar sense que es donaren conter i es quedaren els dos sols. Resulta que Batiste estava enamoradíssim d'aquella dama i per el que es veu ella també ho estava d'ell.

La dama li explicà que estava promessa per interessos familiars i que el seu futur marit era un tros de soca i que no li agradava.

Pasaren els dies i l'amor cada vegada era mes gran, fins que un dia Batiste li proposà de fugarse a un lloc que no ho sapigués ningí i ella com no, ho accepta. I sen anaren deixanse als pares a Alots de lo mes feliços al igual que ells dos que mes tart ja feren l'explicació en una carta a Ramón i a Amàlia.

"Si aixo es un home"

El llibre que jo he triat per a aquesta primera lectura es “ si això es un home” del escritor italià Primo Levi.

En aquest llibre l’autor relata les seues vivències al camp d’Auchvitz, des que es capturat per la milícia feixista fins que es alliberat per l’Exèrcit Roig.

He volgut triar aquest llibre perque m’ha paregut interessant conèixer la vida als camps de concentració nazis contat pels propis habitants.

En la meua opinió es un llibre bastant ben redactat ja que segueix l’estructura de presentació, nuç i desenllaç, però, en especial m’ha agradat l’”aventura” d’aquest jueu que tot i que fora portat a un dels llocs mes terrorífics de la historia, el pensar en la seua vida abans que fora empresonat i el tindre en els pensaments els seus familiars feia que tinguera una xicoteta esperança de tornar encara que de vegades sentira la mort a les seues esquenes.

Es una novel·la que la recomane a aquell/a que li interesse conèixer els fets d’un dels moments mes importants del passat segle XX.

L'educació a l'Espanya franquista

Analitzar l'evolució de l'educació a Espanya durant la dictadura franquista suposa d'alguna manera analitzar la pròpia evolució del règim al llarg de les quatre dècades en què el general Franco va posseir el poder. En aquest llarg període, el franquisme va intentar acomodar-se a la canviant situació internacional duent a terme canvis interns, però conservant en essència les característiques més definides: un règim conservador, autoritari, catòlic, de predomini militar i, fonamentalment, de profund caràcter personalista. Tots aquests elements tenen translació en la concepció que el règim va fer del sistema educatiu nacional, si bé al llarg del temps va ser necessari introduir alguns canvis.

El model educatiu franquista va partir d'una radical ruptura amb el model republicà anterior, encara que paradoxalment va ser a l'Espanya franquista quan es va arribar a una de les grans aspiracions educatives del progressisme espanyol, com va ser la universalització del sistema educatiu a tota la població i, per tant , l'alfabetització massiva dels espanyols. Si la II República havia defensat una escola laica, progressista i estatal, el franquisme va apel·lar a la tradició i la religiositat, deixant en mans de l'Església gran part de la tasca educativa, com un més dels privilegis que aquesta va gaudir, a canvi de el seu suport incondicional al règim.

Una de les primeres tasques del règim va haver de ser la depuració del personal educatiu. Els càlculs més acceptats estableixen que aproximadament un terç del professorat va patir algun tipus de sanció després de la guerra civil. Alhora, el franquisme va potenciar que l'exercici del magisteri fos encomanat a persones de l'absoluta confiança de les autoritats i de provada fidelitat al règim, especialment quadres falangistes. D'aquesta manera es pretenia transformar l'escola en un mitjà més de propaganda del règim, en la qual es inculcaría als alumnes els valors oficials. En aquest sentit cal destacar la manipulació que de la Història d'Espanya es va fer als textos escolars amb un clar sentit manifest de presentar la Història nacional com un enfrontament entre bons i dolents, patriotes i antiespanyols, en la qual el "Caudillo" representava el triomf final de l'Espanya unida, gran i lliure davant la antiespaña vermella i republicana. Un altre dels eixos de la tasca educativa del franquisme va ser la uniformitat lingüística i cultural, en un intent de crear una consciència nacional única, eliminant les diferències idiomàtiques.

Cal destacar també el paper que el franquisme va reservar a la dona en l'àmbit educatiu. La separació d'alumnes a l'escola va ser la norma habitual fins ben entrats els anys 70, si bé és veritat que al llarg del període franquista, l'accés de la dona a l'ensenyament superior va anar convertint-se en una cosa corrent. En tot cas, l'escola franquista va potenciar sempre la visió de futur de la dona com a mare i mestressa de casa, infonent uns valors de subordinació d'aquesta a l'home, com marcava la tradició.

Flames + Llibertat

Amb el so de tabal i dolçaina, els gegants al fons, i una causa, la presentació de “La Llibertat en Flames”. Una faula extensa, on Josep Penadés, l’escriptor, narra una aventura on els animals de la nostra terra son els protagonistes, i les plantes vigilen les accions dels humans.
Mª Josep García,directora de l’IEVA ( Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida), i Cap d’Estudis del col•legi públic Elies Tormo d’Albaida, fou la mantenidora de l’acte. Ella donà la paraula a Candid Sempere, gran amic de l’autor. Aquest home parlà als presents de la llarga i fèrtil amistat que els unia d’anys. Ell ajudà a Josep a revisar el text , les descripcions detallades hi abunden, i com no a envalentir-lo per al següent pas: enviar la novel•la per a  ser editada.
Per tal que el llibre siga més corprenedor, Josep crida al seu nebot Vicent Soriano, el qual, realitza les il•lustracions amb tinta xinesa i aquarel•la, creant així uns dibuixos molt representatius de la novel•la.
Bé, ara és el torn de l’autor. Josep enceta el seu discurs, però postil•la que a causa dels nervis necessita un xicotet guió. Els presents riuen.
Tot seguit comença dient que eixa novel•la es simplement una recopilació d’un fragment de la seva vida , on demostra els fets que li amoïnen o inclús li sulfuren. En fi, és una faula plena d’emocions on la tragèdia està present amb passatges un tant agressius. Josep s’acomiada recitant l’última frase del llibre: “Molt bona nit i bona sort germanes i germans.”
Finalment és el torn de l’editor, Lluís Miquel, aquet senyor encetà la seva parla rebatin lleugerament alguns dels comentaris exposats pels seus companys de taula. També explica la forma d’aconseguir el llibre. I suggereix que hi haurien més entregues d’aquestos personatges. 
Les peripècies de Linx l’Aventurer no hi acaben aquí.

La pell freda

De sobte, quant Kollege estava sentat a la sorra de la platja amb la seva escopeta, sentia com si algú estiuera tocant-lo per darrere, pero ell creía que eren imaginacions seves. Com ell no responia el va tornar a tocar a l’esquena i es va girar, li va canviar la cara de seguida, ja que era el seu amic Triangle, més que amic era com un fill per a ell. Ells dos van tenir molta alegria ja que Kollege pensaba que no anava a tornar-lo a veure’l mai més, i es van pegar una abraçada d’uns cinc minuts segur. Quant els va pasar l’alegria va veure que Triangle portava algo a la mà, era el rellotge del seu amic Caffó, al veure aquell rellotge, li van eixir unes llagrimetes de l’ull, ja que en eixa illa havia passat amb ell quasi que un any i li venien molts records al cap.
També Triangle portava una altra cosa a l’altra mà, era una carta, escrita amb tinta de calamar, en ella posava resumidament que els granotots i Kollege firmaven la pau, i ja no anirien a molestar-lo més o fer-li-ho pasar mal, però tot era amb una condició, que els tornara a l’Aneris ja que era seva, i que no tinguera por a res, ja que ells no l’atacarien i podría veure a l’Aneris quant volguera igual que a Triangle, ja que ells viuen baix de eixa illa.
Kollege, clarament va aceptar, ja que ell el que volia desde un principi era la pau amb els granotots, perquè sabia que ells també tenien sentiments, doncs ell i Triangle van anar a buscar a l’Aneris per a dir-li el que posava en la carta, i que tornara amb els granotots.
Van entrar al far, però l’Aneris no hi era allí, Kollege tot preocupat es va pensar que se l’havia endut el nou meteoròleg, pero allò no era cert, ja que van sentir cantar a l’Aneris i es van asomar al balcó del far. L’Aneris estaba dintre de l’aigua, es veu que els veuria a d’ells desde el balcó i se’n va anar corrent al seu poble, baix de l’aigua amb tota la seva familia y de segur que amb els seus records de la infància…

Al llibre “Les veus del Pamano”, de Jaume Cabré,  un dels protagonistes principals (el mestre Oriol Fontelles) es veu en l’ obligació de fer de transmissor de missatges del bàndol contrari al instaurat en el govern a aquell moment. Mitjançant un xicotet aparell de ràdio que instal·la a les golfes de l’ escola envia  i rep missatges, i fins i tot acull gent provinent d’Europa  que fuig de la Segona Guerra Mundial. Però aquesta no era la única forma de comunicar-se en aquella època. Hi existien  més, com la propaganda, un instrument importantíssim durant la guerra perquè de vegades les paraules tenen la mateixa força que les armes. Segons el bàndol, la propaganda s’ organitzava d’ una manera o d’un altra.

El bàndol franquista, una volta consolidat, disposava de pocs mitjans per a difondre la seua propaganda, ja que les grans ciutats (i amb elles la premsa i les emissores radiofòniques més importants) continuaven sent lleials a la República. El nou partit, l’Exèrcit i l’Església uniformaren la informació seguint els models propagandístics de Hitler i Mussolini, però amb influència clerical.

La ràdio també jugà un paper important durant l’ alçament militar. Des de Radio Las Palmas (EAJ-50), Radio Tetuán o Radio Ceuta els revoltats informaren de l’ Estat de Guerra.

Les primeres pel·lícules documentals en aquest bàndol foren obra sobre tot d’italians, i en 1938 es creà un “Departament Nacional de Cinematografia”, on va nàixer el “Noticiario español”,precedent del No-Do, que aleshores sols produí dènou números

En la zona que controlava el bàndol Republicà,la premsa es va transformar completament. Els periòdics de dretes es deixaren d’ imprimir, o bé hagueren de fer-ho pel compte d’organitzacions lleials al govern. Important també va ser l’anomenada “premsa de trinxera”, uns periòdics de guerra destinats a adoctrinar políticament i alçar la moral dels combatents, però que també contribuïren a alfabetitzar a la població.

La propaganda de radio també té rellevància, ja que al esclatar l’ alçament militar el Ministeri de Governació començà a transmetre cada mitja hora una sèrie de notes per a ressaltar la normalitat de la situació.

En quant al cine, la pel·lícula de major contingut propagandístic va ser “Sierra de Teruel” d’André Malraux, que s’ estrenà a Paris.

Com en totes les guerres, la funció d’aquesta informació era la influència sobre la població, i pretenia convèncer de que t’adherires a un bàndol o a l’altre. Afortunadament, hui tenim llibertat de premsa i expressió, i cadascú tria quina ideologia seguir, sense pressions.