L’armari japonès, per exemple, ens remetrà sempre al primer marit de Teresa; l’agulla de pit amb què s’enceta el relat és l’origen de la seva ascensió social, i el tresor que amaga un passat desconegut per als que l’envolten, les violetes que Salvador regala a Bàrbara, és el símbol del seu amor, que intentarà repetir amb Teresa; però les flors de Viena no feien olor.
Una perla esdevé el símbol dels dos homes que s’estima Teresa, una perla que Sofia busca desesperadament quan el seu pare està encara de cos present, però que no troba perquè Teresa ja l’ha regalada a Riera.
El vaixell rudimentari que sosté el Jaume és el símbol que l’acompanya, mentre que Maria queda irremeiablement lligada al llorer amb què es casa, símbol d’eternitat a la cultura occidental, però també a l’aigua on s’emmiralla i d’on neix, l’aigua misteriosa que reflecteix
l’evolució dels personatges. Aquest és un element que apareix al llarg de la novel•la, bé en forma de tempesta, de plugim, de bassa estancada, de gota en un vidre, o bé fins i tot en la imatge del llorer on se suïcida Maria, que «semblava un mar d’aigua negra». Alguns gestos repetits pels personatges no tan sols ajuden a construir-los, sinó que, en molts casos, ens recorden la matèria de què estan fets: la dèria de Teresa de tocar les coses i dir que són seves, o el fet de passar la mà per la cara de Sofia, que demostra
la seva fredor i posició de poder.
Hi ha cert fetitxisme relacionat, per exemple, amb els peus: Sofia fa que, la primera nit de noces, Eladi li besi el peu, on anys després, quan ell mor, hi apareix una taca; Maria agafa el senyor de la casa de nines i el deixa de seguida, espantada pel fet de descobrir que no té peus; Eladi repeteix amb les minyones el mateix gest de Sofia. Els peus ens arrelen, en connecten amb la naturalesa salvatge de què estem fets i amb l’univers de la infantesa: els peus són la primera cosa que veiem dels pares. Altres elements prenen importància a mesura que la història avança: la poma del vano que apareix al començament, en un ball de disfresses, és recuperada per Teresa moltmés tard, quan s’esmenta la flor del pomer a la masia de Vilafranca, on passen la lluna de mel, una flor que mai no esdevindrà fruit i es quedarà en això, en una felicitat dibuixada en un vano i una flor petita i prometedora.
Aquest trimestre també jo m'he llegit esta gran novel·la que és mirall trencat. M' ha agradat molt la manera en què has captat les nombroses metàfores i símbols que apareixen al llarg del relat; jo no m'havia adonat de la importància dels peus o la presència constant de l' aigua en la història, però em pareix que tens molta raò i que constitueixen una característica important del llibre.
ResponElimina