Terra baixa

Marta  estava desolada,  desde la mort d’en Manelic a mans del Sebastià, s’havia tancat en l’habitació i no eixia, es sentía culpable, per la seva culpa…. En Manelic s’havia enfrentat a Sebastià , si se’n havera escapat amb el Manelic quan ell li ho va dir res havera passat i ara estarien junts. Junts lluny  d’aquet poble que segon Marta eren una banda de xafarders i madelucats.

Ara no hi havia volta de fulla, ella s’havia de casar am el Sebastià contra la seva voluntat, Marta ja no l’estimava, hi va haver un temps que Marta se’n havera anat amb el Sebastià sense pensarseu ni tansols un segon, però ara ja no el volia, ja no volia estar amb ell… ella ara al que estimava de deveres era a Manelic i aquest ja no estava sen havia anat per sempre…

Marta va pujar  al terrat, era la primera volta que havia eixit de l’habitació desde feia una setmana, la vida sense ell seria buida, trista,, no volia estar tota la vida tancada en l’habitació amargada.   Poc a poc va anar aproximant-se més i més a la vora del balcó, fins que es va tirar…

L’últim que va pensar abans de tirar-se va ser, ” almenys ara sempre  estarem  junts  Manelic, t’estime ”